dilluns, 3 d’octubre de 2011

La radiant llibertat de lo efímer


"Potser el desordre no era més que llibertat". Aquesta ha estat la conclusió que he tret després de llegir nombroses pàgines tacades de tinta. Tacades de múltiples raonaments, a primera vista inconnexes. Al llegir totes les paraules s'intuïa una mena d'amnèsia i desordre entre una frase i una altre. I és per això que els textos em quedaven encallats a la punta dels dits. Porto dies auto-confiant-me secrets, utilitzant paraules blanques de tant despullades o vermelles com la sang. M'ajudo, em busco, em perdo, m'avorreixo de mi, però al final concloc que em moc entre matisos i això és el que em dóna vida. Sóc responsable de mi; i totes les paraules que creia inconnexes em demanaven a crits valentia. Tenien sentit i em parlaven. Crec que l'auto-engany és la pràctica més estesa; és un martiri i una (auto)traïció còmode. Una falta de respecte. En canvi, les paraules que he llegit eren matisos d'un autoretrat. Ser sincer amb un mateix és una alliberació; així que sí, "el desordre no era més que llibertat". Una llibertat que fa que deixem de dividir-nos entre on som i on voldríem estar. Quan abans aprenguem qui som abans podrem caminar; caminar deixant petjades. I és que tal com deia Luis Cernuda "creo en mí mismoporque algún día seré todas las cosas que amo".

Quan miro la llum, quan la sento, em convenço de la seva caducitat. La llum és com el temps: una combinació d'oblit i memòria. La llum és l'essència de lo efímer; i les coses efímeres tenen el poder de silenciar el present per donar veu a una radiant sinceritat. Per això els moments de més llibertat els recordo sota llum; ja sigui la roja que escalfa la pell, o la de plata que escalfa l'ànima. Moments com aquests són propicis a ser guardats a la retina del record. Jo en recordo un especialment. Agost. Mitja tarda. Llarga sobretaula després d'una peixetada. Vistes al mar. Bevia una copa de vi blanc. L'aire deixava la brisa tèbia i es convertia en una manta fresca. La vaig notar al coll, entre l'orella i el clatell; una primera gota. Del coll va passar a recórrer l'esquena. I ja no va ser una; sinó dues, tres...fins que vaig perdre el compte. Des del centre de la columna se'm perdien per dins el vestit. Sota la única capa de fina tela només pell i restes de sal de mar. L'evidència d'un bany just abans de dinar. La sal es desfeia entre les gotes de pluja. Calfred. Tot s'eriça. La pell es tersa i cada part del cos és un signe que denota el temps. Bigor en cada por. 

L'aigua caient, entrant, buscant canals, plecs per on lliscar fins formar petits rius profans. És entre tot aquest escenari que crida a dir-se "efímer" que et sorprens entre la més absoluta sinceritat. Les gotes es passejaven llibertines entre la tela, com el tacte de molts dits formant rius que morien als peus. El record d'unes mans. El desig del record d'unes mans; de tenir-les allà. De quedar-me a la intempèrie i deixar que l'aigua fes de mi el que volgués. Després ser assecada per un ésser sedent d'aigua. I en la llunyania el sol d'última hora.




Sempre és commovedor veure el sol afogar-se al mar, veure la brillantor desesperada i final quan deixa una línia equilibrada. És un moment de sinceritat i vulnerabilitat del que no podem apartar la mirada. Ens cou sostenir aquella llum tibant i única. És una al·lucinació que imposa l'espai, i crea una unànime por cap a l'ombra que arribarà. Però l'endemà, de nou et salves entre la llum, torna la llibertat de coneixes gràcies a moments efímers. La llum discorre inventant nous colors; i la nit gastada només queda als ulls d'aquells que no saben apreciar-la. Mentre, la llum, la foscor, les ombres tenen alguna cosa en comú que et permet indagar en tu. En tots sempre perdura alguna cosa immòbil: alguna cosa que encara no ha trobat el que buscava. Potser el despit d'infinits atzars? Anhels? Sigui el que sigui, crec que coneixes és el primer pas per satisfer-nos; deixar-nos mullar la pell; vibrar en els sentits, sentir passió, palpar els segons. Recordar que demà és tant lluny com mai.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

"Creo en la vida,
creo en ti que no conozco aún,
creo en mí mismo;
porque algún día yo seré todas las cosas que amo:
el aire, el agua, las plantas, el adolescente."

no es lo mismo que
"creo en mí porque algún día yo seré..."
hay un punto y coma después de la palabra "mismo" que has omitido, como hizo el alcalde del PP.

Comision para la protección del legado cultural. Arg.

adriana ha dit...

Perdonen si les he dañado las retinas con mi desajuste ortográfico; Como podrán ver el punto y coma en cuestión y está incluido.

Disculpen las molestias y gracias por el aviso.

Pere PeterPan ha dit...

No sé com he arribat fins aquí.... Però ha estat una sensació molt guapa poder-te llegir.
Gracies Adriana.