El funambulista; que viu en el tacte de l'aire suspès pel vertigen

El funambulista. Portava dies sense treure'm aquesta imatge del cap. Pel vèrtig. Pel risc. Per la vida. Pels sentits. Pel buit i la densitat d'oxigen que transmet la imatge. Perquè en tot, el funambulista és la màxima expressió dels dos extrems alhora. Poques imatges poden ser l'essència de la contradicció i la complementació alhora. 

Potser el vèrtig no sigui el problema, sinó la solució a la nostra condició de pell vestida de fatalismes i llum. I em fixo en el funambulista, que només aconsegueix mantenir el seu objectiu d'equilibri confiant en el vertigen i no intentant resistir-se a ell. Dur-te pel corrent de la intuïció, encara que a vegades resulti violenta. 

No era la primera vegada que es desplaçava del seu centre de gravetat. Però sí la primera vegada que perdia el centre adonant-se que en algun moment del camí havia deixat de ser la seva pròpia brújula. Era com descobrir que la terra no era plana; sinó rodona i que altres elements en determinen el moviment. Que el caminar rere un objectiu pot ser etern, convertint-se en un dolç i agònic viatge d'Ulisses quan no hi ha extrems on parar-se. 

"On et porta la corda?"  

"No hi havia lloc de tu en mi, al menys un que conegués. Vas construir-te un racó propi", es deia quan s'allunyava corda enllà. Era en la seva absència que l'aigua la cremava mentre es perdia escot avall. Fredor en brases. Era per la incomprensió de saber-se susceptible a l'esquerda dels ulls aliens que alguns es vestien d'un ferro lluent. És en la vida d'una armadura que resideix el desig en ulls tercers. Però sabia que el seu era un ferro que no brillava i després de l'agònic camí per arrancar-lo es convertiria en cendra quan la faç que la mirava veiés una realitat d'esquerdes d'imperfecció. "La possibilitat de treure't la peça pot cobrir-te els ulls de llum, però també trencar-te les retines en tempesta". Les arrels es començaven a apoderar dels seus peus. Els seus ulls sentien un imant al terra, però els mantenia alçats. Guanyar el vertigen.

"On et porta la corda?"

Es convertia en la faç d'un mirall que s'esquerda en ulls dels altres, però que no s'arriba a trencar. Desitjava ser un repte, alçar-se com una lluita per la que valgués la pena arriscar-se; però sabia que aquesta mai havia estat la seva naturalesa. I llavors, la dificultat d'assumir que no som objectius ni utopies pels altres; sinó fets subjectes a la nostra pell, congestionada dels nostres propis fatalismes i diana de colors opacs dels que no som espectadors. "Som trossos de vida, paraules que decideixen si valem el que estimem". 

"On et porta la corda?"

Per la corda i duia la pell, que cremava l'aire que cridava sense paraules. Cremarà l'oxigen que habita en una balconada batejada per la música, cremarà l'aire de damunt els llocs amb llum de plata, cremarà la pluja i els brots verds de vida acariciant l'aire viciat de dubte. "El foc, si es prudent no serveix. La soledat també pot ser una flama". 

Ja amb els peus clavats a terra, vestida de forats negres va comprendre que el racó cavat en ella existia sense ser-hi i és per això que tenia més vida i sagnava fins i tot sense sang: l'havia convertir en atemporal i vivia entre la seva pell i els seus pensaments. Habitava rere les retines i alimentava els seus sentits. Resultava una part seva que mudava per voluntat pròpia. Aquest era el racó que havia cavat. 

I arribats aquí es preguntava: “Que et mou a continuar caminant per aquesta corda? Què t'empeny a superar el vertig?" Només va trobar una resposta: "Qui de veritat vol sentir ha d'indagar en el tacte de l'aire i clavar els ulls els sol".