"Tot
allò que no volia escriure ara es troba entre els meus dits, prenent forma. No
puc jutjar-me sinó és amb temps, no puc escriure'm fins que no es difumini la
petjada del tacte, no puc parlar fins que no hi hagi segons de silenci entre
les mans; fins que la frontera de paraules no articulades ja no importi. Quan
composo el dolor, l'eufòria i l'ànsia sóc una pell present dibuixant pretèrits.
Quan ho puc escriure és perquè ja es troba lluny de mi".
Res havia
passat per augmentar el seu desassossec; i tot i així el cor se li desbocava i
els pensaments es diluïen entre el positivisme imperatiu i l'apatia cavalcant.
Tenia la impressió de viure una situació que no li corresponia, realitats que
no avarcava, com un torrent d'aigua entre les mans que inundava l'oxigen.
Segons semblava, hi havia dolors que patíem sense saber-ho i no ens n'adonem
fins que ens inunden el cor, assecat de tanta vida treta pels ulls. Aquestes
idees eren en realitat, vagues i confoses i transitaven davant la seva mirada
igual que fantasmes. Tanmateix, hi havia una imatge que es quedava allà davant
en tot moment, clavada, mirant-la fixament. Tenia un somriure sarcàstic i era
el reflex que veia cada vegada que passava per davant el mirall. Un parèntesi.
La
naturalesa dels parèntesis és sentir una realitat paral·lela, distorsionada.
Les paraules que sonen dins un parèntesi creuen escriure un llibre propi, però
desconeixen la seva efimeritat, el seu caràcter complementari però
prescindible. Esperava erigir-se com un llibre sencer o ser nota a peu de
pàgina; ocupar un lloc discret però condicionant. Però era un parèntesi. Un alè
pres a mitges. Una eclosió de desconcert al tancar-se.
Al tancar-se
al parèntesi havia descobert un espai entre la pell i l'ànima, un pou on es
concentraven els sentits mutilats. Un cop havien passat la barrera de la pell
era difícil desprendre-se'n perquè tampoc havien arribat a l'ànima, el camp de
batalla on ser combatuts. Estaven al purgatori. Notava que l'esgarrapaven des
de dins buscant sortir, sobretot en els espais tancats, quan necessitava veure
la llum per omplir la foscor que restava. La llum, el primer oxigen. Mentre,
però es negava a consumir les hores mortes embriagada d'interrogants al llit,
trobant formes al sostre. Li costava menjar perquè se li clavava la soledat a
L'estomac. Era com beure amb gots trencats i menjar amb forquilles d'espines.
Les punxades que sentia al cor també les sentia a les venes, als ulls.
Respirava i el poc aire que entrava cremava.
S'havia sortit
del carril més d'una vegada, però aquest cop era diferent. La porta del cotxe
on viatjava s'havia obert amb el cotxe en marxa, i de cop i volta s'havia
trobat rodolant barranc avall. Al principi no havia aconseguit divisar en quina
part del camí es trobava. El camí on era abans de començar? Un que no coneixia?
I si no hi havia camí? S'havia sortit del carril en més d'una ocasió, però
sempre havia cregut en alguna cosa, i sempre havia merescut la pena. La
confiança de l'amor havia desaparegut, però una aura d'esperança al voltant
d'aquelles punxes seguia present. La inutilitat de les ganes infinites o
l'esperança de trobar allò cert?
Provenia de llavis opacs, de galtes que no busquen tocar el cel; i part
d'això havia quedat adherit a la seva pell. Caminant pel nou sender es va
prometre treballar per ser seda i no construir-se cap cuiraça d'espines per
abraçar. Es pensaria amb sang, no només amb oxigen. I tot i que sota seu encara
hi residien emocions involuntàries que li feien trontollar el cos, en el algun
moment va notar que li vibrava el cor. La llum havia aconseguit travessar-li la
pell i per fi les paraules havien començat a córrer dits avall.
D'aquell
camí l'únic que sabia és que hi bufava un vent que combatia amb els seus propis
ossos. Tot i la boira, en cada passa col·leccionava un nou enigma i es movia
entre l'eco que deixaven dins seu. I en una d'aquestes passes un crit afogat es
va endur la boira del vent. I va quedar només un fred cristal·lí que li
despertava primer la pell, després els ossos. Fins que els pensaments es van
expandir tebis entre l'aire gelat.
"La
pitjor manera de fer-te mal és no fer-te'n".
Llavors va
doblegar el silenci. Va posar fi al crit reprimit. Es va arrancar la tirita de
cop i es va prometre que no regalaria pensaments a canvi d'hermetismes. Que
arrancar-li un somriure no seria negociable. Que no valoraria paraules que
parlessin de futur, sense uns ulls que el sembressin.
Llavors, va
decidir tornar a ser una evocació per les seves pròpies mans i enmig d'aquell
camí, unes galtes van buscar tocar el cel.
3 comentaris:
Es senzillament preciós. Ets tú.
Petons.
Quina força i belleça que demostres. Tú ets la LLUM.
Pilar
"Llavors va doblegar el silenci. Va posar fi al crit reprimit. Es va arrancar la tirita de cop i es va prometre que no regalaria pensaments a canvi d'hermetismes. Que arrancar-li un somriure no seria negociable. Que no valoraria paraules que parlessin de futur, sense uns ulls que el sembressin."
No em canso de rellegir-te. Tinc moltes ganes de que tornis.
Publica un comentari a l'entrada