dimecres, 4 de juny de 2008

Sofia Coppola, digne successora del talent familiar


Fitxa tècnica:
Direcció i guió: Sofia Coppola.
Països: USA i Japó.
Any: 2003.
Interpretació: Bill Murray (Bob Harrys), Scarlett Johansson (Charlotte), Anna Faris (Kelly), Giovanni Ribisi (John) i altres.

Pel·lícula venerada i menyspreada al mateix temps, “Lost in Translation” és, sigui quina sigui la posició on és situï l’espectador, una producció que no deixa indiferent. Lluny de tractar-se d’una comèdia made in Hollywood o un dramón d’aquells que t’obliguen a fer del paquet de kleenex el teu millor aliat, la quarta pel·lícula com a directora de Sofia Coppola és una relat emotiu on els silencis resulten ser molt més expressius que les paraules, encara que aquestes estiguin perfectament escollides.

Sofia Coppola, digne successora del seu progenitor, però amb un estil cinematogràfic diferenciat té una carrera curta, però molt marcada gràcies a pel·lícules tant atrevides com “Las Vírgenes Suicidas”, projecte que la va catapultar a la fama l’any 1999 i la més recent “Maria Antonietta” del 2006. Aquestes produccions, igual que “Lost in Translation” no han set èxits massius de taquilla, però aquesta directora ha aconseguit una cosa molt més important que situar-se a l’altura de taquilla de produccions com “American Pie”: mantenir un públic fidel amant de l’estil propi. Això fa de Sofia Coppola una directora de culte que, sense servir-se del seu cognom s’ha sabut fer un lloc a Hollywood. Els dies passen i sovint no recordem més que els Oscars que es van donar fa dos anys; però si mirem enrere recordarem que l’any 2003 “Lost in Translation”, una coproducció de Japó i Estats Units ambientada a Tokio va ser nominada a quatre premis de l’acadèmia, entre ells Millor pel·lícula, Millor director (Sofia Coppola), Millor actor (Bill Murray) i Millor guió original (Sofia Coppola), l’últim dels quals va ser dignament atorgat a ella, filla del pare de “El Padrino” i cosina de l’actor Nicolas Cage.

Sofia, que també ha provat sort com actriu en diverses parts de la saga més famosa de la màfia sota la direcció del seu pare, es col·locava a l’altre banda de la pantalla per abordar una història ben diferent: Bob, un actor madur a qui no li plouen els contractes viatge a Tokio per rodar un anunci de whisky japonès. Paral·lelament Charlotte, una jove recentment casada amb un fotògraf addicte a la feina també es troba a la ciutat japonesa. Ell no només està a Tokio per feina, sinó que mica en mica es percep que naufraga en la vida i pateix un conflicte existencial. Ella es troba sola ràpidament, vagant per la ciutat i passant les hores tractant de trobar la resposta al buit que sent a través dels vidres de l’habitació. Tots dos s’allotgen en el mateix hotel i l’insomni i la sensació de pèrdua els uneix profundament en una relació difícil d’etiquetar. Comparteixen els silencis i es complementen, però saben que Tokio només els acollirà una setmana.




Si hi ha una cosa comuna que uneix els projectes d’aquesta jove directora i que la diferencia de directors del seu temps com Tim Burton (Big Fish), Anthony Minghella (Cold Mountain) o Vadim Perelman (Casa de Arena y Niebla), entre altres és la forma que té d’acostar-se a l’espectador. Coppola no utilitza guions densos, sinó que regala diàlegs breus, però profunds. Per això, no n’hi ha prou en quedar-se amb les paraules, cal veure la pel·lícula com un conjunt d’elements que n’acaben formant un de sol. “Lost in Translations” és, per sobre de tot interpretació de les mirades còmplices, de la gesticulació i de la música. Aquesta és una de les raons per les quals la directora tria detingudament els actors. En el cas d’aquesta pel·lícula els escollits van ser Scarlett Johanson, que va debutar de la mà de Robert Redfort a “El hombre que susurraba los Cavallos” i Bill Murray, actor infravalorat gràcies a pel·lícules com “Los Ángeles de Charlie”. Tots dos donen un equilibri perfecte entre els aspectes verbals i no verbals, aconseguint així evocar el sentiment de pèrdua en el temps, idea principal de la pel·lícula. Això ha fet de Scarlett, una de les joves promeses del cinema americà, una actriu encara més cotitzada del que ja era. El paper de Bob Harrys ha suposat també per Bill Murray un punt positiu en la seva carrera ja que ha pogut demostrar després de papers poc agraïts que continua sent un dels grans actors dels s XX- XXI.

Si hi ha un altre punt comú en totes les pel·lícules de la jove Coppola és la naturalitat en els plans de camera. Aquests semblen sorgits de la visió natural d’una altre persona, com si l’espectador fos un personatge més de la història que segueix contínuament els protagonistes sense formar part del relat. Aquest és una aspecte que podem constatar sobretot en aquesta pel·lícula, però també en el seu últim projecte: “Maria Antonietta”. Precisament en aquesta també hi trobem el segell personal de Sofia Coppola: la importància de la música. Si a “Maria Antonieta” sonava The Cure durant les festivitats de la reialesa francesa per mostrar que el comportament al 1700 no és tant diferent al de l’actualitat; a “Lost in Translation” també es serveix de la música com un element més per explicar cada moment de Bill i Charlotte a Tokio. Les melodies donen exactament el que es demana en cada moment i estan en sintonia amb la interpretació dels actors, el diàleg i els plans de camera.

Si hi ha una cosa clara en totes les històries de Coppola és la necessitat de narrar situacions de la vida concretes, des de l’adolescència controvertida d’unes germanes de “Las Virgenes Suicidas”, a l’altre cara de la reina de França a “Maria Antonietta” o el sentiment de pèrdua en el temps i la consegüent connexió de dues persones aparentment diferents a “Lost in Translation”. Superficialment no hi ha res que connecti els projectes de la directora, cada un és aparentment diferent a l’anterior, però tots guarden una unió especial: la de narrar vides des d’una perspectiva intimista i extremadament humana.

Les pel·lícules de la directora de “Lost in Translation” són venerades o menyspreades, però una cosa queda clara: sigui quina sigui la posició on es situï l’espectador no es pot negar que Hollywood ha d’anar fent lloc per una altre Coppola, una Coppola intimista i trencadora digne successora del seu cognom.