dijous, 5 de juny de 2008

“Tinc la sensació que em deixo alguna cosa, què serà?”

Eren les 6 de la tarda i la sala estava plena i es respirava tensió, no una tensió negativa, sinó una d’aquelles que sembla que et mantinguin tots els músculs del cos immòbils fins un moment determinat, fins que s’obre el teló i l’ambient s’omple d’un sol llenguatge, la música. Fins que això no passes, però els assistents parlaven entre ells, omplint així l’espai de paraules, impossibles d’entendre si s’escoltaven des d’un punt on totes les converses es barregen i s’enllacen a la vegada, construint així un cabdell de paraules difícils de desxifrar. N’hi ha d’altres que no parlen, sinó que perfeccionen per enèsima vegada el look dels nens, fent evident el que ja sabíem: el pare/mare sempre està més nerviós que el fill quan es tracta d’actes on aquest ha de mostrar les seves habilitats artístiques.

Quant els professors demanen els estudiants de música i concertistes per una tarda que es dirigeixin a l’escenari, els pares els acomiaden amb admiració i els desitgen sort. Just en el moment en què els menuts desfilen desordenadament a les ordres dels seus mentors, a algunes mares els envaeix la típica pregunta que molts ens fem sovint quan sortim de casa, “tinc la sensació que em deixo alguna cosa, què serà?”. Aquest cop no se la feien sortint de casa, sinó a la Sala Gran del Centre Cultural Costa i Font de Taradell i la resposta no era ni el mòbil, ni les claus, sinó col·locar bé la corbata el petit, pentinar els rínxols de la princesa de casa o, senzillament fer-los un petó per mostrar-los la seva satisfacció.

Un cop tot estava el més perfecte possible i, en cas que no fos així ja no hi havia res a fer, el públic es va asseure ordenadament a les cadires, i gairebé em va fer l’efecte sentir un sospir general que semblava dir a crits “ai que guapo que està! Que ràpid que passa el temps, ahir encara l’hi canviàvem els bolquers i avui fa el seu primer concert...” Les cares dels pares es van il·luminar en el precís moment en què els nens i nenes, que tenien una edat compresa entre els 8 i els 15 anys van sortir a l’escenari. Just en aquest moment la tensió es va esvair, i tot i que la llum que moments abans reflectia el pati de butaques havia derivat a la platea, l’atmosfera es va tornar més càlida que mai. El silenci va donar pas als instruments de corda, seguits dels de vent i percussió. Després de la primera part, on tots els alumnes havien tocat dividits per instruments, es va precedir a una segona i última part on els petits músics van formar grups compostos aquest cop per diversos instruments. Aquest cop el repertori de cançons va ser força amè; des de les melodies més conegudes com per exemple “Quan les oques van el camp” o “Boig per tu” a cançons més actuals de grups com “La Oreja de Van Gogh”.

Tot i que en algun moment hi havia alguna errada evident, una mica de música sempre és agradable, i més si està tocada amb tant sentiment i netedat. Fins i tot, em vaig sorprendre gratament al sentir una melodia que volia ser “Tunnel of love” de Dire Straits precedida per una desorganitzada “Juliette”, tot i no ser una versió perfecte, un objectiu difícil d’assolir quan el llistó és més que alt (Dire Straits!) sempre és bo pensar que encara es valora la bona música. Val a dir que els meus coneixements sobre música no són gaire extensos; mai he tocat el piano, ni la guitarra, i sí, ho reconec, a la meva escola a diferència de les altres no tocàvem la flauta. Aquest fet redueix la meva capacitat crítica en quan a temes musicals amb la qual cosa tenia poques opcions a l’hora d’opinar sobre les melodies que ens regalaven aquells petits músics en potència. La primera consistia en el tipus de reflexió més senzilla i utilitzada: la de m’agrada o no m’agrada / em transmet o no em transmet. La segona opció a la qual havia de recórrer era la col·loquialment anomenada “segona opinió”. Cal dir, que cap de les dues alternatives era perfecte ja que els meus coneixements musicals no són gaire fiables, però els dels testimonis (és a dir família, amics i professors dels joves músics) tampoc; ja se sap que sovint l’amor de mare fa veure les coses des d’una altre perspectiva.

Eren les 9 del vespre i el que havia començat com una bonica reunió perquè els nens mostressin tot el que havien après durant un quatrimestre a l’escola de música estava a punt d’acabar. Després d’un etern i sorollós aplaudiment alguns alumnes van decidir baixar de l’escenari abans que els pares acabessin de picar de mans. Molts d’ells es mostraven més que orgullosos del concert que havien ofert, i d’altres, generalment els més menuts, no acabaven d’entendre què és el que havien fet d’alt l’escenari per mereixes tanta admiració. En aquell moment la seva màxima preocupació era una altre, per alguns continuar tocant, per altres anar immediatament a comprar una bossa de patates o senzillament, convèncer el pare o la mare que el deixessin quedar una estona jugant als jardins de Can Costa amb alguns amics. Fos quin fos el desig dels nens aquell dia els pares marxaven radiants d’alegria i si alguns dels nens no sabien perquè despertaven tanta expectació ells ja s’encarregarien de mostrar-los el vídeo un cop rere l’altre fins que en fossin conscients.