dimarts, 7 d’octubre de 2008

L'ombra del geni


Tants dies esperant que Woody Allen es decidís a gravar una de les seves mítiques històries a Catalunya, tanta confiança dipositada en un dels més prolífics i respectats directors de l’època moderna, creador de joies com “Annie Hall”, pel·lícula que el va fer guanyador del seus primers dos Óscars. Tantes ànsies de Allen per acabar-nos preguntant: què hi fa aquí l’ombra del gran geni? Diuen que qui es crea massa expectatives és difícil de satisfer; potser és veritat.

Sigui quina sigui la perspectiva que adoptem, “Vicky Cristina Barcelona” (fins i tot el nom sembla posat a desgana) no està escrita pel Woody Allen de “Hannah y sus hermanas” o la més recent “Match Point”. Poca és la empremta d’aquest cineasta i moltes són les influències il·lògiques que apareixen a la pel·lícula. De fet, només començar una veu en off ens explica com són els personatges que ens acompanyaran durant els propers 96 minuts, aconseguint així que l’espectador no hagi de fer cap mena d’exercici analític sobre el que està veient i es plantegi la seva permanència a la sala. De tota manera decideixes continuar assegut, al cap i a la fi és Woody Allen i l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així, és difícil mantenir la fe quant t’adonés que estàs veient un publireportatge sobre Barcelona i Oviedo. Desconec fins a quin punt el director novaiorquès s’ha vist instat a quedar bé amb l’Ajuntament de Barcelona, els productors i el Premi Príncep d’Astúries de 2002, però de ben segur que aquests l’hi estan agraïts: Barcelona és ara la ciutat més cool de tot Europa.


Deixant de banda la visió turística, decideixes centrar-te en l’essència de la pel·lícula. Al cap i a la fi Woody Allen es caracteritza per construir films conceptuals i brillants diàlegs. La comèdia presenta a Rebecca Hall en el paper de Vicky i Scarlett Johansson com a Cristina. La primera és sensible i està a punt de casar-se. La segona és impulsiva i emocional. A Barcelona les dues es deixen seduir per Juan Antonio, un pintor. L’oscaritzat Javier Bardem és qui dóna vida a aquest lattin lover, un personatge estereotipat des del moment en què convida a les dues americanes a “veure vi i fer l’amor” enfundat en una camisa de seda vermella (desencert absolut que sembla voler dotar el film d’un cert aire made in spain). Passats 30 minuts els diàlegs brillants encara no arriben, però sí que ho fa Penélope Cruz en el paper de Maria Elena, un personatge que ven podria ser Raimunda de “Volver” de Pedro Almodóvar. Maria Elena, la ex-dona del carismàtic pintor amb la qual encara manté una relació d’amor- odi, és un altre estereotip: la visió de la dona llatina com un ésser passional i cridaner. El punt àlgid dels clixés el trobem amb el petó entre les dues dones que tornen boig al pintor: una morena (Maria Elena) i una rossa (Cristina) . No és d’estranyar doncs que “Vicky Cristina Barcelona” estigui servint de bitllet de tornada a Woody Allen a les sales de cinema americà.

“Vicky, Crisitina Barcelona” és una oda poc elaborada de Barcelona. No resulta escoltar “Entre dos aguas” de Paco de Lucia per ambientar Barcelona i “El noi de la mare” com a fons per Oviedo. Tampoc resulten els diàlegs, però si que ho fa Rebecca Hall. Tot i així, no cal perdre l’esperança ja que Woody Allen prepara nova pel·lícula: “Whatever Works”. Però compte: l’excés d’expectatives pot ajudar a que les nostres retines no quedin satisfetes!

1 comentari:

Miquel Vila Solà ha dit...

Meravellosa crítica d´aquesta nova pel.lícula que ens ha deixat insatisfets a tots aquells que som fans de Woody Allen.
(per cert, t´he posat com a enllaç al meu blog. Si no ho vols, m´ho dius, ok?).
Salutacions.
Miquel Vila