Més enllà del plaer d'escoltar

Pels qui han llegit la crítica sobre “Lost in Translation” (es pot trobar a "entradas antiguas") és ben sabuda l’afició que tinc per les pel·lícules de Sofia Coppola. No, no sóc una mitomana; i sí, m’agraden les coses amb sentit, ben fetes i sorprenents. I què hi ha més sorprenent que posar música rock i post punk a una pel·lícula d’època per mostrar que el comportament al 1700 no és tant diferent al de l’actualitat? Més enllà del talent de la directora, i intentant no caure altre vegada en comentar una pel·lícula de la jove Coppola, el que pretenc mostrar és que cal donar a la música la importància que es mereix, no tant sols quant l’escoltem per passar l’estona, sinó com a vincle entre el sentit d’una imatge o fet i el significat que nosaltres n’extraiem. I sinó preguntem-nos: esgarrifaria tant la mítica escena de “Psicossis” sense aquelles tres notes? Qui no recorda a Holly Golightly cantant "Moon River"? Continuaria sent tant poderosa la presentació dels delinqüents de “Reservoir Dogs” sense George Baker cantant "Little Green Bag"?

Acostant-nos més a l’actualitat, “Maria Antonieta” és una bso de luxe (sí he dit que no parlaria de Sofia Coppola, però quant es tracta de buscar un bon exemple aquest és dels millors). Els dos cd’s dels quals es compon el disc reuneixen gran quantitat de delicioses melodies i variats compositors, des de The Cure, The Radio Dept. o Vivaldi. Tot i que no és en aquest recull on es troben les meves cançons predilectes (aquesta confessió me la guardo per un altre dia), si que en podem trobar dues que destaquen per sobre les altres i que fan de la bso de “Maria Antonieta” una bso de luxe: “Ceremony” de New Order i “I Want Candy” de Bow Wow Wow. La primera va ser composta pel vocalista de Joy Division Ian Curtis. Després de la seva mort, el grup el grup va passar a anomenar-se New Order i “Ceremony” va ser el seu primer single. Totes dues cançons van ser compostes entre 1981 i 1982.

CEREMONY

I WANT CANDY

Exemples com el de “Maria Antonieta” ens fan reflexionar sobre el sentit de la música més enllà del dia a dia i del senzill plaer d’escoltar. Ja no n’hi ha prou en reunir cançons representatives d’un moment ja que hi ha vegades en què la música adquireix tal importància que és capaç d’actuar de fil conductor d’una història, gairebé a mode de narrador.