War Photographer, la realitat des dels ulls d'un fotoperiodista

Impactant i commovedor documental que narra la vida d’un fotoperiodista de guerra. Una reflexió profunda sobre la condició humana en les situacions més extremes.

M’agradaria iniciar aquesta reflexió amb una anècdota de Christine Amanpour, corresponsal de la CNN sobre la professió del periodista. Aquesta manifesta que va començar la carrera de periodisme per casualitat, ja que creia que seria “cool”. Tal com es pot veure al documental War Photographer, la realitat ha portat a aquesta dona a presenciar situacions molt difícils. Aquesta és una anècdota que ens hauria de fer reflexionar sobre la feina del periodista, tant si és fotoperiodista, camera o de qualsevol altre tipologia. Ens hauria de portar a pensar sobre la serietat i la responsabilitat que té ja que no només és l’encarregat de mostrar la realitat, sinó la persona escollida per obrir els ulls a la societat, sovint centrada en temes banals i amb una vena davant per no donar transcendència als drames humans que ens envolten.

He de dir que mai he estat d’acord en el fet que “una imatge val més que mil paraules”; sovint, però cal fer excepcions. Exemples com els que hem vist en el documental ens obliguen a reflexionar i reconèixer que sovint hi ha casos on les paraules no són prou fortes per descriure la realitat. La feina dels fotoperiodistes, concretament la de guerra és absolutament necessària ja que a vegades són l’única manera útil que tenen les víctimes per denunciar i demanar ajuda. A més a més, les imatges ens ajuden a constatar i verificar la informació manipulada; ja sigui pels mateixos mitjans de comunicació o pels líders polítics.

Cal dir que se’m fa estrany que les víctimes permetin que un desconegut immortalitzi els moments d’extrem dramatisme, que sovint són els moments més íntims que una persona pot experimentar. Tot i així, puc arribar a entendre aquesta decisió ja que és l’única alternativa que tenen si volen cridar al món el que han patit. Per ser un fotoperiodista de guerra doncs, no només cal valentia, sinó un gran sentit de la humanitat ja que sovint no és només un narrador d’històries, sinó que també es converteix en un més. No n’hi ha prou en ser espectador per explicar el drama humà. Aquesta és una de les raons per les quals penso que un fotògraf com James Natchwey mai es podrà sentir completament feliç o satisfet amb la seva feina ja que el seu èxit suposa la tragèdia d’altres persones. Tanmateix els aconteixaments que ell va cobrir, igual que tants altres periodistes de guerra, haurien succeït de la mateixa manera que ho van fer. Ells s’han encarregat de donar veu a qui no en tenia a partir d’una forma de comunicació: la fotografia.

Ja per acabar cal dir que el periodista de guerra ha de ser una persona capaç de prendre decisions en molt poc temps, decisions que poden canviar la vida d’una persona i el pensament de la societat. Aquests periodistes, igual que tots els altres busquen explicar la veritat, però pel camí topen amb una realitat crua i difícil de narrar. Per això, és impossible evitar que hi hagi una connexió emocional amb les víctimes, i per tant, és impossible evitar que cada fotografia reflecteixi el sentiment del professional que hi ha darrera. Segurament, per això la feina del periodista és més que una feina. Mai es deixa de buscar la veritat, i sovint descobrint la veritat topes parts de tu mateix i sentiments que fins aleshores no sabies que existien, sobretot en situacions límit com les que es mostren al documental.