Sky Real Lives, vulnerant els últims moments de vida

El canal britànic Sky Real Lives ha decidit fer honor al nom que porta i mostrar imatges sobre vides reals. Tanmateix, cal fer un exercici per trobar un equilibri informatiu i no prendren’s les paraules al peu de la lletra. Aquesta setmana Sky Real Lives ha decidit decantar la balança, aproximant-se així als límits de la morbositat i el sensacionalisme. L’emissió del suïcidi assistit de Craig Ewert no només ha reobert el debat sobre el dret a l’eutanàsia, sinó el de l’ètica periodística. Segons el codi deontològic dels periodistes cal aconseguir informar sobre els fets mitjançant eines lícites. Què té de lícit ensenyar públicament la mort d’una persona? Personalment, crec que és una manca d’humanitat mostrar un home en el seu moment més vulnerable, més íntim. Què hi ha més privat que una vida pendent d’un fil? No, no és just que els últims moments d’aire de Craig Ewert siguin televisats. Tot i que ell ja no sigui aquí per veure-ho l’afecta. Les imatges del suïcidi assistit el despullen davant de tothom, el vulneren i sobretot, violen els seus drets com a persona.

Crec que tota imatge que pugui ajudar a la lluita per la regulació de les lleis de l’eutanàsia pot ser útil, ja que cadascú té dret a decidir quan i com vol morir. No obstant, això no pot ser una excusa per crear un espectacle i per obtenir impacte emocional i audiència. És necessari trobar un equilibri, posar-nos límits. Per això és imprescindible preguntar-nos: quin interès informatiu té veure la mort d’un home? Serà útil en futurs casos que les imatges es difonguin? Personalment penso que la resposta és clara: NO. En aquest cas el dret a la privacitat és major que el dret a la informació perquè podem trobar moltes altres formes per contribuir a la lluita a favor de l’eutanàsia. És important constatar també que les imatges no tracten la problemàtica en general, sinó un cas concret. Per això lluny d’ajudar a la lluita, no tindran altre utilitat que la de crear morbositat i vulnerar el dret a la intimitat d’un home, Craig Ewert. Si us plau, permeteu-me que sigui fidel a mi mateixa i no inclogui les imatges. Si algú les vol, pot buscar-les, però aquí el blog no les trobarà.