dimecres, 14 de gener de 2009

“Perfect Symmetry”, la redefinició de Keane

La història és tan i tan antiga com la música mateixa. Grup de rock alternatiu obté èxit colossal amb el debut. Un any després treuen una calcomania del primer disc amb el qual adquireixen un triomf semblant. Entretant, el cantant es desfasa, abandona la gira en ple concert i el compositor i líder a l’ombra agafa el timó de la banda. En el cas de Keane, però en algun punt del procés la història canvia. El debut va ser “Hopes and Fears”. La calcomania “Under the Iron Sea” i Tom Chaplin el cantant que abandona en plena gira per problemes d’addicció. Tim Rice- Oxley, el compositor de totes les cançons de Keane que, fins aleshores, reclamava l’atenció a cop de piano va esperar a la rehabilitació del seu amic de la infància. El resultat de dos anys d’espera: “Perfect Symmetry” (Universal), el millor disc fins el moment.

Island Records, productora afiliada a Universal continua apostant per aquesta banda nascuda al 1997 a Battle, Anglaterra. Tom Chaplin, Tim Rice- Oxley i Richard Hughes no els han decebut. Han aconseguit el seu disc més regular i de lletres més poètiques, que no pasteloses. Excepte les monòtones “Pretend that you are alone”, “Playing alone” i “You don’t see me” els onze temes restants són exemples de talent, aquest cop amb una lleugera inclusió de guitarres. Tot i que el protagonisme absolut el continuen tenint la bateria i el piano, el nou treball convida als sintetitzadors a col·laborar durant la majoria de cançons. Lluny d’evolucionar cap a terrenys de música actual, Keane aposta per viatjar en el temps i reflectir-se en el millor pop dels 80. Per això, “Perfect Symmetry” és una mica d’U2 amb pinzellades de The Killers. “Spiralling” sona com si la banda escocesa Simple Minds haguessin tornat plens d’energia positiva. També podem trobar una lleugera influència de David Bowie a “Better than this”, cançó que acaba explotant en un falset brillant. És impossible oblidar-se de la col·laboració de Stuart Price, compositor de música electrònica i productor del disc juntament amb Jon Brion. “Perfect Symmetry” és l’evolució i redefinició de Keane.

Un vídeo passable per una gran cançó

Pot ser que la grandiloqüència de Keane sigui la millor manera de vendre fum. Pot ser que les influències dels 80 no siguin més que un element que asseguri una bona posició a la llista de vendes. Tot i així, tapar-se les orelles tossudament per renunciar a experimentar l’emoció primària que provoca el canvi de tornada de “The lovers are losing” o la dosi d’eufòria de “Spiralling” significa perdre’s una gran experiència. Per què serveix sinó el pop britànic?
PD: Sento molt no poder incloure el clip de "Perfect Symmetry" i "Spiralling ja que els senyors de youtube no deixen. Si punxeu a la cançó podreu veure-les. Respecte "Spiralling", cal dir, però que mentre que la música transmet a la perfecció la sensació d’espiral que pretenen donar, el clip li falta dinamisme.

4 comentaris:

Aida ha dit...

Moltes gracies per seguirme!
Molt interesant el teu blog.

PETONS

Anònim ha dit...

Per començar, dir que l'article em sembla genial. Està molt ben escrit i és amè. Però parlant del contingut,o sigui, del grup Keane, doncs dir que és un grup que realment sona bé, agradable pels oides (això no sel's hi pot negar) però que realment tenen poc d'original. Van començar l'any 1997, quan Radiohead obria els oides al món amb Ok Computer. Era la consolidació del rock alternatiu. I era alternatiu perquè buscava coses diferents a través de l'esforç i la creativitat. D'aquesta consolidació se'n van beneficiar grups com Coldplay, Travis, Muse, Elbow, Starsailor,etc que han sonat fort desde començaments del nou segle. Però a partir d'aquesta consolidació, es va començar a confondre el terme rock alternatiu amb musica indie (que significava està contractat per una companyia que no fos de les més poderoses) i grups molt verds (que potser amb més temps haguéssin tingut un major potencial musical) van començar a ser sobreexplotats. I mai més ben dit, treien un cd molt depressa, venien tant com podien i al cap de res passaven a cercles molt menys coneguts. De tots aquests grups indie se'n poden destacar 2 que han resistit aquesta sobreexplotació gràcies al seu talent musical: Artic Monkeys i Kings of Leon.

No menys important és resaltar el fet que l'any 1997, i sense voler, Radiohead va donar l'estacada de mort al brit pop, música que havia reinat desde principis dels 90. Hi va col·laborar molt l'excés de rock del Be here now d'Oasis i el canvi radical de Blur degut a que Justine Frischman abandonés Damon Albarn. D'aquest fenomen també se'n va aprofitar Placebo, que fins aleshores estava una mica en segona escena.

Avui en dia però, sembla que hi ha interessos en que el brit pop torni. Després de que en els últims anys hagis triunfat grups que el copiaven: Kaiser Chiefs, Maximo park, etc, han tornat a sona amb força les bandes reines dels 90: The verve s'ha reunit , Oasis va retrionfar amb el Don't believe the truth, i ara Blur ha anunciat uns concerts de prova al Hyde park a començaments d 'estiu.

Entretant, Coldplay s'ha autodestruit (en quan a valors, doncs quan començaven volien ser com Radiohead i ara són U2) i Keane, què era una còpia comercial de Coldplay , s'ha mantingut fidel al seu estil i ha conseguit mantenir-se en les altes esferes.

Per últim , afegir que personalment espero que el brit pop retrionfi, dons almenys podrem gaudir de nou de guitarristes de qualitat que saben viure més enllà de simples riffs i potser trencarem amb un dels errors més grans en la música dels últims anys: L'autoproducció a casa (que ho permetin els ordinadors no vol dir que es pugui fer tant bé com en un estudi amb genis que es dediquen exclusivament a això.)

Sadie

Anònim ha dit...

ni se t'acudeixi tancar el blog! continua escrivint, el que escrius fa que la resta dediqui almenys 20 minuts a reflexionar en alguna cosa interessant..que ja és molt amb la cultura que volta...ànims! un peto ^^

adriana ha dit...

Moltes gràcies Albert!
Sort que m'has dit ara pel facebook que eres tu. A veure si t'animes a obrir-ne un, també m'agradaria llegir-l'ho!

una abraçada
Gràcies!