“Perfect Symmetry”, la redefinició de Keane

La història és tan i tan antiga com la música mateixa. Grup de rock alternatiu obté èxit colossal amb el debut. Un any després treuen una calcomania del primer disc amb el qual adquireixen un triomf semblant. Entretant, el cantant es desfasa, abandona la gira en ple concert i el compositor i líder a l’ombra agafa el timó de la banda. En el cas de Keane, però en algun punt del procés la història canvia. El debut va ser “Hopes and Fears”. La calcomania “Under the Iron Sea” i Tom Chaplin el cantant que abandona en plena gira per problemes d’addicció. Tim Rice- Oxley, el compositor de totes les cançons de Keane que, fins aleshores, reclamava l’atenció a cop de piano va esperar a la rehabilitació del seu amic de la infància. El resultat de dos anys d’espera: “Perfect Symmetry” (Universal), el millor disc fins el moment.

Island Records, productora afiliada a Universal continua apostant per aquesta banda nascuda al 1997 a Battle, Anglaterra. Tom Chaplin, Tim Rice- Oxley i Richard Hughes no els han decebut. Han aconseguit el seu disc més regular i de lletres més poètiques, que no pasteloses. Excepte les monòtones “Pretend that you are alone”, “Playing alone” i “You don’t see me” els onze temes restants són exemples de talent, aquest cop amb una lleugera inclusió de guitarres. Tot i que el protagonisme absolut el continuen tenint la bateria i el piano, el nou treball convida als sintetitzadors a col·laborar durant la majoria de cançons. Lluny d’evolucionar cap a terrenys de música actual, Keane aposta per viatjar en el temps i reflectir-se en el millor pop dels 80. Per això, “Perfect Symmetry” és una mica d’U2 amb pinzellades de The Killers. “Spiralling” sona com si la banda escocesa Simple Minds haguessin tornat plens d’energia positiva. També podem trobar una lleugera influència de David Bowie a “Better than this”, cançó que acaba explotant en un falset brillant. És impossible oblidar-se de la col·laboració de Stuart Price, compositor de música electrònica i productor del disc juntament amb Jon Brion. “Perfect Symmetry” és l’evolució i redefinició de Keane.

Un vídeo passable per una gran cançó

Pot ser que la grandiloqüència de Keane sigui la millor manera de vendre fum. Pot ser que les influències dels 80 no siguin més que un element que asseguri una bona posició a la llista de vendes. Tot i així, tapar-se les orelles tossudament per renunciar a experimentar l’emoció primària que provoca el canvi de tornada de “The lovers are losing” o la dosi d’eufòria de “Spiralling” significa perdre’s una gran experiència. Per què serveix sinó el pop britànic?

PD: Sento molt no poder incloure el clip de "Perfect Symmetry" i "Spiralling ja que els senyors de youtube no deixen. Si punxeu a la cançó podreu veure-les. Respecte "Spiralling", cal dir, però que mentre que la música transmet a la perfecció la sensació d’espiral que pretenen donar, el clip li falta dinamisme.