El Basset, efectivitat discreta dels sabors tradicionals

És un avantatge o un inconvenient fer la primera presa de contacte amb la crítica gastronòmica en un restaurant de referència? El Basset, un bon restaurant de Vic sempre està ple de gent; també el dijous 26 de març a l’hora de dinar. Aquesta afluència responia a l’alta qualitat dels seus plats o a la inèrcia del nom que s’han creat al llarg dels anys? El Basset està situat al casc antic de Vic, però no només en la seva situació acaba l’encant d’aquest conegut restaurant. L’interior està equilibradament dissenyat fins al punt de trobar-te com a casa; una sensació que els cambrers intenten mantenir. Diuen que el boca a boca d’un client satisfet proporciona la millor publicitat. Però, què passaria si un restaurant altament posicionat no es trobés a l’altura de les expectatives?

La proposta de menú era força variada i oferia una bona oferta de carns, pasta, amanides i com no arròs, ja que tal com diuen “dijous toca paella”. Després d’una tria de plats que apel·lava senzillament al gust vaig decidir descartar l’amanida de primer. La raó: en puc menjar cada dia i a més per alguna estranya raó sempre acabo preferint les que cuino jo. Egocentrisme? No, senzillament a la majoria de restaurants hi ha una manca considerable d’espècies, limitant-se els dos bàsics: sal i pebre. Després d’obviar que l’amanida era una alternativa factible la decisió era clara: crema de porro. Durant la primera cullerada, i gairebé l’última per raons de quantitat, vaig pensar que hi havia un error ortogràfic al menú: crema? Tot i que el gust era l’adequat, la textura d’aquest primer plat era flaca i demanava a crits que li canviessin el nom.

Aproximadament uns cinc minuts després, l’espera perfecte entre un plat i altre, els canelons d’espinacs van arribar. Havia anat obrint boca amb la (no)crema de porro i amb un vi negre adequat per l’ocasió, ni aigualit ni dens, perfectament equilibrat i amb cos. El Basset es caracteritza per oferir cuina catalana i de mercat; i encara que els canelons no siguin nascuts a Catalunya podríem dir que són afillats a la nostra terra. Per això, no és d’estranyar que la primera expressió en provar-los fos: “estan bons, però són més gustosos els de la meva iaia”. En aquest moment ho vaig comprendre, la competència directe dels restaurants de cuina tradicional són elles, les iaies. Ningú fa millor l’escudella, els macarrons, els canelons, les croquetes o la carn d’olla.

Una nova proposta culinària va aconseguir que deixés de reflexionar en la permanència dels plats d’aquestes cuineres insaciables: el pernilet de pollastre amb prunes i pinyons, la sorpresa del dinar. El tercer plat mostrava que havia valgut la pena passar per menjars insulsos i poc sorprenents. El pernilet de pollastre tot i no ser una proposta arriscada embolcallava tots els adjectius que no em permetia atribuir als dos plats anteriors: tou, gustós, substancial i al punt. Com a colofó tres petites, però gustoses boles de gelat van ser les encarregades de posar punt i final al dinar. Una vegada més vaig apel·la al sentit del gust per escollir els sabors: xocolata, avellana i cafè. Sí, gustos típics però sempre factibles.

Sortint de El Basset encara no tenia clar si era una avantatge o un inconvenient fer la primera presa de contacte amb la crítica gastronòmica en un restaurant de referència. De fet, a hores d’ara encara no ho sé ja que no tots els plats havien estat a l’altura de les expectatives tot i ser efectius. El preu s’adequava a l’oferta qualitativa i quantitativa del menú, però era necessari un element que fes diferent a El Basset. Faltava valor afegit, possiblement un valor afegit que ha quedat a l’ombra després de tants anys rere els fogons i que ara ha arribat l’hora de recuperar.