"ONE"

Avui l’he perdut. Ha estat un adéu al qual em costarà adaptar-me; serà difícil ja que m’havia acostumat a conviure-hi. Sempre estava allà, mai m’havia deixat. Sempre fidel a mi. Sempre allà quan l’obria; per donar-l’hi forma, tocant-lo i retocant-lo amb els meus dits. Feia dies que una ombra voltava la meva habitació quan ens retrobàvem, una ombra que em deia que l’havia de deixar marxar. Avui l’he deixat; però li espera un futur millor. Tinc la certesa que ha empès el seu camí en el moment adequat. De fet, fins que no he trobat el moment perfecte no m’he decidit a esborrar-lo, literalment parlant. Ara el document “versions musicals” ha deixat la carpeta “blog” del Mac, per independitzar-se aquí.

La nostra relació fa temps que durava, gairebé des de els inicis d’aquest espai. Al principi era un comodí, aquell document previst per quan la inspiració et falla. Tanmateix, no acabava de trobar-li la forma adequada, la versió adient per ser publicat. Suposo que ho hauria d’haver suposat; les coses fàcils no em desperten interès. Era incapaç de trobar la versió musical perfecte; i per tant incapaç de publicar aquest document que ja havia abandonat la seva naturalesa de comodí. S’havia convertit en un repte tant absurd com desitjat. I així ho vaig decidir: fins que no trobés la VERSIÓ musical no deixaria marxar el document de la carpeta “blog”.

Encara no m’explico com he tardat tant en trobar la cançó; no només perquè el mateix nom indica que havia de ser aquesta sinó perquè està cantada pel gran referent del rock country americà. No podia ser altre que “One” versionada per Johnny Cash. Segurament molts coneixereu la versió original dels irlandesos U2; o també el duet de Bono amb Mary J. Blidge el qual ha saturat les ones radiofòniques durant moltes hores gràcies als 40 Principals. Tanmateix no és per això que amb quedo amb la veu profunda del “home de negre”, sinó perquè amb “One” aconssegueix fer de la música l’art més directe i resulta objectivament perfecte, un adjectiu que atribueixo rares vegades. Tot i així em remeto a la evidència i a la frase que més bé resumeix la naturalesa del mestre Cash: “si el Gran Cañon pogués cantar, sonaria com Johnny Cash”.

Avui l’he perdut. Ara l’ombra que voltava la meva habitació quan ens retrobàvem ha desaparegut perquè he trobat la VERSIÓ. Ara ha arribat el moment de donar un nou inquilí a la carpeta “blog”, un comodí pel dia en què la inspiració decideixi fer festa.