Canvi d’idea a cop de pistola i roses

Fa dos segons que he canviat d’idea, quan tenia decidit el post d’avui i només quedava materialitzar-l’ho, ells irreverents impúdics per naturalesa han aparegut altre vegada tot xiuxiuejant, “oh sweet child of mine”. El procés és simple: deixar que les muses em regalin un tema sobre el que escriure, imaginar, divagar i finalment “ho tinc!”. A continuació només queda posar música i deixar que els dits cobrin vida i moldegin les lletres. Avui el procés s’ha tallat just abans de tocar el teclat. La culpa la té la guitarra de Saul Hudson, mundialment conegut com Slash, i és que quan són Guns and Roses els que omplen l’atmosfera la història canvia. Ara ja fa més estona que he canviat d’idea i crec injust no haver-ho fet abans.

Hi ha persones on es concentra música i d’altres que senzillament són música. Ja he parlat en el seu moment d’alguns d’aquests genis: Johnny Cash, Sinatra, Armstrong, Debbie Harry, John Legend, Barry White… ells s’evadeixen, ens evadeixen, ens concentren i ens fan caure en un espiral d’energia, amb ells tots és possible perquè cada tema és un món paral·lel. Guns and Roses, una de les agrupacions llegendàries de la història de la música forma part d’aquest cercle al que no tots els grups poden entrar per falta d’ingredients: un creixent de paraules i significats concentrats, una melodia no sempre neta i en conseqüència perfecte. El nom del grup Califòrnia creat al 1985 i liderat pel vocalista Axl Rose no podria ser més adient. Els seus temes penetren amb la mateixa força i rapidesa que una bala. GUNS. A la vegada són capaços de transmetre sensibilitat pura, sense colors pastel adornant les notes. ROSES.

Nascuts de la fusió de dos grups, els “L.A Guns” i els “Hollywood Rose”, Guns and Roses és una agrupació que es va fer famosa no només per la qualitat dels seus treballs, sinó per la qualitat de virtuosos guitarristes com Slash o Izzy Stradlin. També destacaven el baixista Duff McKagan i el bateri Steven Adler. La banda liderada pel controvertit Axl Rose té la capacitat de donar nom al que no en té i de comunicar allò conegut i allò per conèixer. De fet, tal com deia Kurt D. Cobain “la música comença on acaba el llenguatge”. Per això, si desitges evasió “welcome to the jungle”, el seu primer single, et donarà tot el que necessites o en les seves paraules “We got everything you want”. Quan et sorprenguis descobrint que hi ha coses que tenen data de caducitat, els solos de guitarra de “November Rain” et diran que els dies de pluja freda de novembre no seran per sempre; o senzillament et demanaran “don’t cry”. Quan no reconeguis la societat on vius trobaràs un altre punt de vista en la colpidora “civil war”. I si et sents amb ganes de jugar per jugar, de sentir el que vulguis i com vulguis, en el moment que vegis la música com a sinònim de llibertat apuja el volum per alimentar-te amb “sweet child of mine”.

Tot i que després d’onze anys de preparació (sí onze!) ha nascut el seu últim disc, Chinese Democracy per alguna raó sempre acabo recorrent al seu “Greatest Hits”. Nostàlgica? Potser. Guns and Roses. Entre milers de paraules aquesta és la millor combinació que es podria haver trobat per preveure el seu efecte sobre els que fa temps que ens som seguidors: cremen com una bala, punxen i penetren en la pell com l’espina d’una rosa i alliberen com només ells saben.

Per veure els següents temes fes clic al damunt, els senyors de youtube no em permeten adjuntar el video.

"NOVEMBER RAIN"

"DON'T CRY"

SWEET CHILD OF MINE