dilluns, 20 de juliol de 2009

La primera de les retrospectives, la dualitat personificada

Ahir va ser tarda de cine. Crec que vaig sortir contenta; i dic crec perquè no podia creure que  pogués ser tant fàcil com un “magrada” o “no m’agrada”. Hi ha un però i després de molt rumiar per treure l’entrellat vaig concloure a mode de matemàtic que sovint la valoració final és inversament proporcional a les expectatives. Vegem-ho amb un exemple: no m’esperava res de la pel·lícula d’ahir perquè la indústria cinematogràfica de Hollywood m’ha tornat escèptica: totes les comèdies són clons amb variacions mal fetes de joies com “Breakfast at Tiffany’s” o “Descalzos por el parque”. És per això que entrava amb expectatives 0; però vaig sortir donant un molt bon resultat a la pel·lícula. És més, no m’esperava topar-me amb una comèdia eficaç i a la vegada amb sentit. Tanmateix, si em remunto a tres setmanes abans la cosa canvia, i d’aquí la meva conclusió. Des que em llegia la seva biografia que ho esperava, i llavors com si m’haguessin llegit el pensament ho vaig veure anunciat: “la vida de Coco Chanel a la pantalla”. Expectatives: 10. Resultat final: decepció total.

 Estava il·lusionada perquè el cine ha portat a la pantalla la vida de grans homes, però no grans dones i això en certa manera volia dir que la cosa començava a equilibrar-se.  Ella era gran, molt gran. No per dissenyar roba sinó pel que va aconseguir dissenyant: donar una nova identitat al gènere femení. A les pantalles Audrey Tautou es treia  l’uniforme d’Amelie per vestir-se de Coco Chanel, un paper fet a mida. De fet aquest és l’únic element fet a mida ja que la seva interpretació és el millor d’aquesta pel·lícula. "Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel" necessita un bon sastre, com a mínim per retallar minuts o, en el seu defecte, allargar la vora amb una mica d’informació transcendent. I és que la vida de la creadora més famosa té prou tela com per teixir una història com cal. El guió es centra en els amors i orígens de Gabrielle Chanel, puntades sense fil que confeccionen un telefilm de luxe, però telefilm al cap i a la fi. El resultat: ni rastre de la lluitadora que va alliberar la dona del corsé en tots els sentits, a la dona que no creia en la moda passatgera sinó en l’estil etern, en la defensora del blanc i negre, de la sobrietat, la única que va aconseguir vestir de pobres a aristòcrates, la modesta modista que va aixecar un imperi tot seguin una màxima: “si no neixes amb ales, encarrega’t tu de que et creixin”. Coco Chanel, la dualitat en persona.

Queda comprovat: com més expectatives inicials, més és la frustració final, cinematogràficament parlant (encara que crec que és força extrapolable). Aquest cop, però no em podia quedar de braços plegats així que he decidit donar ales a l’assumpte i mostrar la part que queda amagada rere tanta tela innecessària. Perquè comprendre l’actualitat passa per haver comprès el passat.


 Coco Chanel: el triomf de la voluntat

Gabrielle Bonheur Chanel, tal com la va batejar la seva mare va dissenyar igual que va viure: sense lligams ni regles preconcebudes. No va ser la millor modista de la seva època, però sí la creadora més gran de tots els temps. La gran dama de l’alta costura, la dona dura, emprenedora i de llengua afilada posseïa un encant únic per uns i per altres representava un ser quasi infernal. Tot aquests adjectius, però són la mostra que ella sí va aconseguir el que predicava quan afirmava “per ser insubstituïble cal buscar ser diferent”. Mademoiselle Chanel va ser una corredora de fons solitària que va saber adaptar-se a les circumstàncies que li va tocar viure. Va arribar a ser una de les primeres empresàries de França i en el punt més àlgid de la seva carrera va arribar a comptar amb més de 3.000 empleats. De tota manera les seves aportacions més importants les hem de buscar en un altre lloc. I sinó preguntem-nos: encara hi ha algú que hagi de portar enagos, corses o barrets recarregats de flors i fruites? Crec que no m’equivocaria si afirmés rotundament que NO. Cal agrair aquesta comoditat a Coco Chanel ja que no només va revolucionar la moda, sinó que també va contribuir a l’emancipació de la dona suprimint els corses, les faldilles balena i les cintures d’abella. L’alternativa de Coco: roba esportiva, vestit jaqueta, joies de bijuteria, bosses de mà acolxades en bandolera i un dels grans tresors de la Maison Chanel: Chanel Nº 5, el primer perfum signat per un dissenyador i el vestit negre, símbol etern d’elegància.  

...I els rics es van vestir de pobres

Gabrielle Bonheur Chanel va quedar orfe de mare amb dotze anys i va ser educada en un orfenat, la presó de la seva infantesa. Durant aquest temps a aquestes institucions distingien entre dues classes de nenes: les que tenien familiars propers que poguessin pagar part de la manutenció i les que no. Les nenes abandonades com les germanes Chanel eren les que vivien en pitjors condicions: menjaven en taules a part, estaven pitjor alimentades, dormien en estances sense calefacció i realitzaven els treballs més pesats. Dels sis anys que Gabrielle va passar a l’orfenat dos colors van quedar gravats per sempre en la seva retina: el blanc i el negre, els colors de l’edifici i dels uniformes amb què vestien les orfes. La faldilla negre i camisa blanca eren el distintiu de tots aquells anys de no infantesa; uns anys que no només van marcar el caràcter de Coco Chanel sinó el seu llegat artístic. 

Coco Chanel no només va triomfar perquè tenia talent, sinó perquè va saber aprofitar com ningú la única cosa que li havien ensenyat les monges: cosir. Els dissenys de Coco sempre van estar marcats per l’austeritat dels escenaris de la seva joventut. És per això que sovint deia “la moda no té a veure només amb vestits. La moda està al cel, al carrer, la moda té a veure amb idees, la manera en què vivim i el que està succeint”.



Una història que passa a la història.

Gabrielle Chanel, de personalitat arrasadora, va esdevenir una de les primeres dones que va prendre consciència del seu gènere. Ella era la dualitat personificada. Una de les seves frases més conegudes diu “tot el que és moda passa de moda”. Amb aquest joc de paraules Coco va aconseguir explicar l’efímer del món en què es movia, en el qual el seu llegat perduraria fins l’actualitat. Coco va saber mesclar senzillesa i elegància, dos termes oposats en l’època. El resultat: la revolució de la silueta femenina, l’alliberació. Alguns ho van veure com una enorme provocació, però Gabrielle ho entenia com un canvi necessari perquè la dona deixés de ser vista com un objecte decoratiu. Ella va portar el concepte de dualitat el màxim aprofitant les seves qualitats masculines per fer-se més femenina i a la vegada més lliure. Aquesta dualitat es plasmava en peces que van causar gran impacte; de fet és ella qui va substituir les faldilles per pantalons.

Coco podria ser considerada la primera dona moderna. Adorada per alguns, criticada per els altres, no es pot negar que va saber aprofitar la dualitat de la seva personalitat i traduir-la en peces que ja han estat qualificades de “obres mestres”. Sense dubte, la història de Coco Chanel havia de ser una història per la història, la primera de les retrospectives.

Tot un honor Mademoisell Chanel.


 

 

 

 



1 comentari:

Pilar ha dit...

Genial. Amb el teu cometari, has aprofundit més en la figura de Coco, que la propia pelicula. Es una llástima que la part més important d'ella s'hagui olvidat. Donç a l'hora de plasmar la vida de dones relevants, Es continua deixant de costat, les parts més important, com la lluita , la personalitat i els fet diferencials, ambers els homes. Com s'haura fet si Coco hauria sigut un home ?
Gracies per alludar-nos a coneixela millor.
Un peto carinyo.