Com si els sentits se’m despertessin d’una anestèsia. Vull palpar fins l’oxigen i no ser dèbil als sentits, però a la vegada, no puc deixar de ser-ho. Fa dies que em costa percebre. Si els núvols rellisquessin del cel i els carrers es submergissin en un llac de boira els meus sentits esclatarien en orgia. Mentre això no arriba abaixo la llum. M’agrada mirar a través de les ombres; sinuoses, difoses, desdibuixades. Evoquen a una fantasia obligada i em desperten. Em desprenc del que no necessito i m’estiro a escoltar cançons que fan desbordar els sentits: Wicked game, Down in a hole, Soft black storm, November Rain... Tanco els ulls i la sang crema. No ho entenc d’altra manera. Falta poc per retrobar-me amb els sentits, però continuo tenint ganes de pluja. Surto al carrer i em poso les ulleres, no vull que em llegeixin els pensaments.
dijous, 19 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Molt profund. Cada dia em sorprens més!
jo tmb espero k algun dia se'm despertin Adri... avisa'm quan els núvols rellisquin que em treuré les ulleres de sol i em vestiré de festa
ptntss
Lau*
Miquel, m'alegra veure que t'hagi agradat, gràcies!
Laura, compta que t'avisaré. Prepera un bon vestit, i sobretot, deixa a casa el paraigua!
gràcies per invertir una estona del vostre temps aquí!
M'agrada molt la cançó!
Publica un comentari a l'entrada