FRANCESC GUILLAMENT, UNA INSTANTÀNIA

Dibuixar una persona requereix temps, requereix que tots els sentits treballin com un de sol. Captar l’essència és observar i analitzar. A vegades però, el procés artístic canvia. Es passa d’un retrat com els que et fan a Les Rambles (mínim mitja hora) a un retrat conceptual tipus Jackson Pollock (estampa el que percebis el més ràpid que puguis). L’exercici de dibuixar literàriament a Francesc Guillamet, conegut com “el fotògraf del Bulli” es situaria precisament dins el segon grup. I de fet, s’hi situa per força ja que el temps de visita s’ha escurçat notablement. Arriba tard i el moviment ràpid dels seus ulls denota encara un cert nerviosime. S’excusa: ”he vingut per Bracons i no és el que creia. Disculpeu. Comencem?”.

Comencem i passen segons, minuts. El moviment dels seus ulls no desapareix; al contrari també es fa notori en braços, mans i cames. En un altre persona seria inquietud, en ell crec que és espontànietat i un punt de savi il·luminat. Tanmateix se’m fa difícil atribuir aquests adjectius a un fotògraf. De fet creia que eren professionals pacients i calmats per naturalesa. Guillament demostra però, que és la força de la imatge el que importa i sobretot la creativitat, un atribut que a ell no li manca. Sinó d’on haurien sortit els 60 llibres de cuina que ha il·lustrat?

Francesc Guillament és natural de Figueres. Aquesta dada, que en qualsevol persona seria un element en ell es converteix gairebé en una informació premonitòria. ”El Bulli Sabor del Mediterrani” és el seu primer llibre elaborat conjuntament amb l’equip del que ara és el millor restaurant del món. Tot lliga: mar, muntanya, explosió de colors, cultura mediterrània, cuina del Bulli. Tot i que els ingredients es trobaven en el punt de maduresa perfecte, Guillament declara: ”em feia certa por, però no teníem res a perdre si no sortia bé. Vàrem experimentar sempre valorant l’entorn i el producte propi de la terra”. Exactament: la bona fotografia s’obté sabent on cal parar-se. Tot i que ha participat en molts altres projectes, com per exemple la “Enciclopèdia Catalana de Cuina”, la història de Guillamet, Ferran Adrià i Marc Cuspinera, cap de cuina del mateix restaurant de Roses, està estretament lligada. És més, aquest artista ha evolucionat juntament amb el restaurant. Les imatges passen d’escenificar-se en la naturalesa del mediterrani per situar-se en espais indefinibles. Tot i així, es manté fidel a certs aspectes estilístics: ”si no és imprescindible no utilitzem estilisme ni trucs. Fotografiem el que cuinen. És més còmode treballar com si fos per la sala que fer trampa”. En aquest sentit, podríem dir que la seva fotografia també s’ha tornat tecnoemocional sense perdre l’ànima del producte.

La seva veu profunda segueix una sola pauta per explicar la trajectòria professional: la de les fotografies. Així que tan bon punt arriba a la sèrie d’imatges de Carme Ruscalleda la naturalesa de la cuina de Sant Pol de Mar inunda el seus ulls, i aquests es tornen una mica més blaus encara, semblava impossible. Abans que parli sobre Ruscalleda ja és notori que existeix una gran complicitat amb els professionals de la cuina amb qui treballa, tant Ferran Adrià, com Carme Ruscalleda o els Germans Roca. Llavors aquesta realitat es corrobora amb tants sols quatre paraules: ”A Ca la Carme”.

La fotografia no és quelcom real; sinó una il·lusió de la realitat. És un mitjà d’expressió de la realitat i un art creatiu. Hi ha moltes fotografies que estan plenes de vida, però són confoses i difícils de recordar. L’art de Francesc Guillament es retén a la retina. S’hi retén per la llum, perquè el protagonista és senzilla i únicament el plat, per la força de la imatge, per la originalitat, perquè poques vegades utilitza la imatge horitzontal. Ell ha aconseguit el més difícil en fotografia gastronòmica: substituir el sentit del sabor. “En un plat hi entren els cinc sentits. En una foto només la vista, que és el que restarà. Però amb el Bulli hi ha més. No només es suggereix, es mostra que es busca alguna cosa més”. La seva obra és la evidència que aquesta recerca del valor afegit ha estat superada. I és que Guillament ha sabut anar més enllà de fer-nos la boca aigua; ha lligat l’art de la cuina amb l’art de la fotografia.

Sí, dibuixar una persona requereix temps. A vegades és bo canviar les regles del procés artístic quan el testimoni ho val. Es bo veure’s llençat a captar una instantània en comptes d’una foto d’estudi. I és que sovint l’esponanietat i singularitat de persones com Guillamet provoca que haguem de treure el Jackson Pollock que tots tenim amagat.

Canvi d’idea a cop de pistola i roses

Fa dos segons que he canviat d’idea, quan tenia decidit el post d’avui i només quedava materialitzar-l’ho, ells irreverents impúdics per naturalesa han aparegut altre vegada tot xiuxiuejant, “oh sweet child of mine”. El procés és simple: deixar que les muses em regalin un tema sobre el que escriure, imaginar, divagar i finalment “ho tinc!”. A continuació només queda posar música i deixar que els dits cobrin vida i moldegin les lletres. Avui el procés s’ha tallat just abans de tocar el teclat. La culpa la té la guitarra de Saul Hudson, mundialment conegut com Slash, i és que quan són Guns and Roses els que omplen l’atmosfera la història canvia. Ara ja fa més estona que he canviat d’idea i crec injust no haver-ho fet abans.

Hi ha persones on es concentra música i d’altres que senzillament són música. Ja he parlat en el seu moment d’alguns d’aquests genis: Johnny Cash, Sinatra, Armstrong, Debbie Harry, John Legend, Barry White… ells s’evadeixen, ens evadeixen, ens concentren i ens fan caure en un espiral d’energia, amb ells tots és possible perquè cada tema és un món paral·lel. Guns and Roses, una de les agrupacions llegendàries de la història de la música forma part d’aquest cercle al que no tots els grups poden entrar per falta d’ingredients: un creixent de paraules i significats concentrats, una melodia no sempre neta i en conseqüència perfecte. El nom del grup Califòrnia creat al 1985 i liderat pel vocalista Axl Rose no podria ser més adient. Els seus temes penetren amb la mateixa força i rapidesa que una bala. GUNS. A la vegada són capaços de transmetre sensibilitat pura, sense colors pastel adornant les notes. ROSES.

Nascuts de la fusió de dos grups, els “L.A Guns” i els “Hollywood Rose”, Guns and Roses és una agrupació que es va fer famosa no només per la qualitat dels seus treballs, sinó per la qualitat de virtuosos guitarristes com Slash o Izzy Stradlin. També destacaven el baixista Duff McKagan i el bateri Steven Adler. La banda liderada pel controvertit Axl Rose té la capacitat de donar nom al que no en té i de comunicar allò conegut i allò per conèixer. De fet, tal com deia Kurt D. Cobain “la música comença on acaba el llenguatge”. Per això, si desitges evasió “welcome to the jungle”, el seu primer single, et donarà tot el que necessites o en les seves paraules “We got everything you want”. Quan et sorprenguis descobrint que hi ha coses que tenen data de caducitat, els solos de guitarra de “November Rain” et diran que els dies de pluja freda de novembre no seran per sempre; o senzillament et demanaran “don’t cry”. Quan no reconeguis la societat on vius trobaràs un altre punt de vista en la colpidora “civil war”. I si et sents amb ganes de jugar per jugar, de sentir el que vulguis i com vulguis, en el moment que vegis la música com a sinònim de llibertat apuja el volum per alimentar-te amb “sweet child of mine”.

Tot i que després d’onze anys de preparació (sí onze!) ha nascut el seu últim disc, Chinese Democracy per alguna raó sempre acabo recorrent al seu “Greatest Hits”. Nostàlgica? Potser. Guns and Roses. Entre milers de paraules aquesta és la millor combinació que es podria haver trobat per preveure el seu efecte sobre els que fa temps que ens som seguidors: cremen com una bala, punxen i penetren en la pell com l’espina d’una rosa i alliberen com només ells saben.

Per veure els següents temes fes clic al damunt, els senyors de youtube no em permeten adjuntar el video.

"NOVEMBER RAIN"

"DON'T CRY"

SWEET CHILD OF MINE

"MONDOVINO", LA CONTRAPOSICIÓ VINÍCOLA

La cara i la creu. El blanc i el negre. L’amor i l’odi. El cel i l’infern. No només els tòpics entenen de dualitat. De fet, podríem dir que el món està ple de contraris i el món gastronòmic i vinícola no són una excepció. La cuina tradicional i la cuina tecnoemocional. El peix i la carn. El vi negre i el vi blanc. El vi del vell món i el vi del nou món. És inútil no creure en els contraris, ja que un necessita a l’altre per existir. Concretament el vi del vell món i el vi del nou món són dos conceptes poc extensos en el llenguatge comú. Tanmateix estan materialitzats en la nostra societat i sobretot en la nostra cultura. Des de l’any 2004, quan el periodista nord-americà Jonathan Nossiter va presentar a Cannes el documental “Mondovino” aquestes dues paraules ja no són tant desconegudes; és més Nossiter va provocar que les bases del mercat vinícola comencessin a tremolar. La raó: no es tractava d’ensenyar el procés d’elaboració del vi, sinó de mostrar amb gran sensibilitat el què representa aquest aliment per diverses famílies viticultores d’arreu del món i sobretot com ha afectat a la cultura del vi les joves empreses nascudes a Estatus Units, concretament la del clan Mondavi.

“Es pot fer vi de coco?” pregunta Nossiter a Pernambuco, Brasil durant la seva primera parada del documental. La resposta és tant evident que lluny de deixar-te indiferent fa que et plantegis el per què d’una qüestió tant (aparentment) absurda. Al llarg dels 136 minuts de pel·lícula cadascun dels testimonis aporta a una mica de llum a la pregunta. Els referents del nou món, és a dir, els viticultors d’America trobarien evident la negativa a la resposta. Tanmateix, cal buscar l’essència del “no” en els protagonistes del vell món, els ubicats a Europa. Aquests, defensen al documental que el vi és únic. Segons el senyor Montille, el símbol del vell món a “Mondovino” “el vi té una relació casi religiosa amb l’home. Entre l’home i la terra. El vi és amor i humiltat”. No és pot fer vi de coco doncs rere el vi hi ha cultura, coneixement i precisió. En aquest sentit Montille es remet als inicis de tot i afirma: “A Babilonia a Grècia hi havia vi. No sempre era bo, però formava part del seu estil de vida”.

Més endevant a Queens, Nova York un importador de vi anomenat Neal explica que el vi no existia a Estats Units quan era petit i afegeix irònicament: “els americans ens hem criat amb llet”. Entre els frondosos i humits boscos de Pernambuco aquesta realitat s’acaba de perfilar: “aquí el vi no té relació de passat, sinó relació de futur”. Precisament entre aquestes paraules s’evidencia la principal diferència entre el vell món i el nou món: la relació de l’home i la terra. Per una banda, en països com França i Itàlia les vinyes són motiu d’unió familiar i de comunitat. Per això, en localitats com Sardenya, Itàlia es resisteixen a deixar de conrear productes poc coneguts com la Malvasia de Bosia ja que segons ells “cultivar-la és un compromís ètic”. Per altra banda, els països amb manca de cultura vinícola entenen el producte com una negoci on el principal objectiu no és la qualitat, sinó satisfer el gust del consumidor i sobretot crear imatge de marca. Concretament, la secretaria del senyor Mondavi, propietari de les bodegues americanes que porten aquest mateix nom afirma que “el senyor Mondavi és viticultor, però també home de negocis”. Nossiter mostra que el viticultors del nou món prioritzen l’elaboració de vins de marca, més que no pas de terroir. És per això que valoren l’èxit en funció dels beneficis i per això els impulsors del vi Opus-One, la família Mondavi i Momton afirmen que “Opus-One és el millor perquè és el que més diners produeix”. A França, entre botes de vi el senyor Montille discrepa i es manté ferm a les seves arrels: “No puc fer més que lluitar per les meves creences. Nosaltres cultivem denominacions d’origen perquè el vi ha de tenir el sabor de la terra on neix, això de la marca ve de Estats Units.”

Entretant dos persones es colen entre vinyes i premsa gastronòmica. Michell Rolland és enòleg, però té un alter ego força marcat que el converteix en metge i psicòleg a domicili. Aquest guru del vi es passa el dia atenent emergències dels viticultors. De fet, un cop aquests han viscut l’èxit dels seus serveis en depenen eternament i tot i que en destaca la família Moldavi, la seva carpeta de clients s’estén tant pel vell com pel nou món. Robert Parker, crític gastronòmic i propietari de la revista “Wine Spectator” és qui va ajudar al prestigi de Rolland. D’aquesta manera si Rolland es presentat al documental com el guru del vi, Parker es ho és com l’oracle. Des de la seva casa de New Jersey aquest americà diu quin és un bon vi i quin no. I el més sorprenent: la seva opinió està tant valorada que alguns professionals del sector canvien el rumb dels seus productes per sortir a la llista dels millors que Parker publica anualment a la seva revista. Rolland i Parker són les persones que es troben entre els dos móns, la unió entre la cultura i el valor de marca. A aquest pas caldrà canviar les paraules de Plató quan afirmava “in vino veritas” per “in Rolland Parker veritas”.

Tot necessita d’un contrari per existir o en paraules de Michell Rolland “si no hi haguessin enòlegs dolents no existiria jo”. Jonathan Nossiter s’ha servit de les discrepàncies entre els protagonistes del vell i el nou món del vi per elaborar un retrat de l’evolució de la cultura vinícola i per obrir possibles interpretacions sobre el futur d’aquesta. Nossiter no necessita llançar-se a la opinió explicita per mostrar la seva perspectiva; en té prou en trobar els testimonis que millor reflecteixen el context. Per això “Mondovino” és més que un documental sobre vi, és un documental sobre les arrels per les quals i corre la centenària relació de la terra i l’home, unes arrels que resisteixen a ser arrencades.

El trailer de "Mondovino"

VULNERABLE, DELICIOSAMENT VULNERABLE

Sóc capritxosa. Encara no he posat un peu a terra al matí que ja demano; “cinc minuts més si us plau”. Cinc minuts més al llit és un luxe, un dels luxes que em resisteixo a perdre. Avui n’he descobert un de nou, el de sentir-me deliciosament vulnerable. Ha passat quan sortia de casa, una hora després dels “cinc minuts més”. Una brisa en procés de convertir-se en ràfega ha pres el carrer desert. Dins l’escenari només hi ha tingut cabuda un so, el dels meus cabells xocant amb l’aire. Han adquirit vida pròpia i els meus dits no tenien poder sobre ells. He desistit. De fet, m’ha agradat sentir com ballaven amb el vent sota la seva pròpia melodia i per un segon m’ha semblat tenir complex de bossa blanca de American Beauty. Durant uns instants m’he sentit estranyament vulnerable, petita com quan veus el sol afogar-se al mar i la voluntat no és suficient per congelar un moment tant natural com sorprenent.

Arribats a aquest paràgraf tinc la sensació que el meu concepte de ‘luxe’ està altament distorssionat. Segons el diccionari el luxe és “la abundància o ostentació de riquesa i grans comoditats que té una persona” o bé “despesa excessiva i supèrflua en bens de consum que no són necessaris ni imprescindibles per viure”. Tanmateix jo no veig ni or ni diamants quan els meus cabells coquetegen amb el vent, tampoc quan giro el coixí per trobar la part freda, quan aconsegueixo que no quedi cap casella a l’encreuat de El Periódico, quan veig somriure algú mentre dorm, quan una amiga aconsegueix amb bona conversa entre crepes i copes de turbio colar un raig de llum dins una setmana fosca o quan l’aire s’esmuny entre la roba mentre la velocitat corre entre les meves cames; ja sigui damunt un motor o damunt una sella anglesa.

Algunes revistes, sobretot les especialitzades en lifestyle en diuen “nou luxe” i sovint acompanyen aquesta etiqueta d’un lema: “el luxe en temps de crisis”. Si la definició és certa desitjo sincerament que estigueu en crisis des de fa temps. No m’agraden les etiquetes i crec que aquest “nou luxe” consisteix ni més ni menys en els plaers i capricis que sempre han estat a l’abast de tots. Probablement hem passat una temporada enlluernats per la brillantor dels diamants i ens hem oblidat que és molt millor deixar-se cegar pel sol o per la lluna plena. Ha arribat l’hora de recuperar els vertaders capricis; aquells que sense pagar-se resulten el millor regal de tots perquè ens converteixen en vulnerables, vius. Aquells que són eterns i a la vegada efímers, duals. Jo mai he deixat de sentir el luxe real; potser perquè encara no m’ha arribat l’hora dels diamants ja que tal com deia Holly Golightly a Breakfast at Tiffany’s “els diamants no queden bé si no passes dels quaranta”. De fet discrepo amb les paraules de la Monroe, personatge antagònic a Audrey Hepburn quan afirmava tot cantant “diamonds are a girl’s best friend” ja que els moments de luxe no sempre són fruit de la creació humana.

I per vosaltres, què és el luxe?