“Arrels”

Diumenge matí. Quarts de deu. 2 de maig. Quatre núvols minimitzats per un sol que espetega i que en poca estona preveu deixar-me la pell encesa. La porta oberta i centenars de motos; però encara en falten mils. Brunzits greus d’allò més dolços que ressonen dins el casc. Algun “picoleto amb pito” amb aversió a allò que porta dues rodes. Baixo. Em trec el casc. Intento referme el cabell; és un cabdell de nusos. És igual. Tot caminant cap a l’entrada, per un moment em sembla que en comptes de batecs tingui motor; el pàrquing s’omple per moments. “Benvinguda a Jerez”.

Dennis Noyes, un dels millors cronistes de motor. Ningú millor que ell a qui demanar-l’hi un títol que cal·la fons i situa la història en el seu punt de partida. “ARRELS”. Per molt que faci comptes mentals no aconsegueixo recordar quants anys tenia quan el veia marxar apretat dins el mono sobre la Kawasaki, mentre amb els braços estesos i resignada reclamava “porta’m a Jerez”. Arrels, no sempre saps quan comencen a créixer. Després d’uns anys sense topar-me amb aquesta imatge, aquest 2010 unes rodes més rodaven cap al sud, i el seient del paquet ja no anava buit. A partir d’aquí tot va ser asfalt.

Ver mapa más grande

1331 km. 2 dies d’anada. Dos de tornada. 4 comunitats autónomes. Paisatges a recordar. Paisatges que no quedaran a la retina. Sempre amb un terra d’asfalt sota els peus. Una catifa grisa, amb pigments negres i ratlles blanques entre Catalunya i València. Catifa que es paga a plaços cada X km i que queda totalment abonada quan entres a Castilla la Mancha. Aquí els pigments negres es fonen, tacant tot el gris de negre i deixant pas a un elevat nombre de carreteres amples i noves. L’únic element homogeni durant tota la ruta eren els missatges lluminosos conseqüència de l’allau d’assistents que aplega el gran premi. “Motorista no arriesgues”. “Conductor piensa en las motos”. I entretant, veïns de carretera sobre dues rodes es creuen. Es saluden a la seva particular manera: breu gest amb la mà o estenent la cama. Qualsevol diria que són totalment desconeguts.

Tantes hores donen per fer molts inventaris. Inventari de dualitats, inventari de records o inventari de conclusions del terreny: com que la costa valenciana hauria de portar a judici als constructors que la han destruït així, o que “Despeñaperros”, la zona on comença Andalusia, és d’una bellesa tant sorprenent com afilada. També inventari sobre noms curiosos de pobles que agreixo no haver de veure vestint les carreteres catalanes. “Villagordos”, “El Viso del Marques”, “Las Virtudes”, “La Consolación” (amb indicador situat just davant d’una casa de barrets), “La Esperanza Cubana”, “Guarromán” (l’heroi del poble?) o “Tocina”. Les hores de velocitat també donen per treure conclusions molt més plaents. Com que les carreteres d’Andalusia tenen un perfum propi que et traspassa i t’acompanya fins a Cádiz; entre pi i flor de taronger. Com que els prats que s’estenen prop de Córdoba són infinits, i es fusionen de tal manera que és impossible distingir on s’acaba un i comença l’altre. Són, com dos amants que s’enfonsen en la pell de l’altre fins tornar-se exquisidament difosos. Són un mirall que reflecteix el cel a la seva manera, sempre damunt un llenç de mil i uns verds; canviant de tonalitat alhora que la velocitat els deixa enrere.

No la coneixia, però feia temps que anhelava tenir el gust de fer-ho. Córdoba. Crec que no podíem escollir millor ciutat per fer nit. Poc després de posar-hi els peus l’aigua va fer lliscar de la pell els 1.000 km que em vestien. A mesura que s’escolaven per l’aigüera el meu cap adquiria mentalitat turista. Camiseta, texans, sandàlies i càmera de fotos. Fora, una essència tant pura com la llum de última hora, una ciutat de pedra que no pot ser més daurada. Balconades on s’hi reflexa poesia. I entre tapes i migas es va fer de nit. I el sol tornava a foradar la pedra cordovesa, calia preparar-se pels 300 km restants. Perquè Jerez ja rugia abans del gran premi.

Diumenge tarda. Quarts de dues. 2 de maig. Els quatre núvols s’havien dissolt amb la mateixa perseverança amb què Lorenzo havia avançat Rossi i Pedrosa. Jo amb la pell encesa. És igual, fins i tot aquesta sensació formava part del ritual. Riuades de gent. La porta oberta i tal quantitat de motos que no aconseguia divisar. Brunzits greus d’allò més dolços que ressonen dins el cap. De nou, el “picoleto amb pito” amb aversió a allò que porta dues rodes. Desisteix. Crec que ja no té bufera. Avanço fent-me lloc entre les motos i la multitud. Busco una BMW 1.200. La majoria dels d’aquí ja han tingut les seves japoneses, i mentre camino pel laberint de motor m’adono que continuen alegrant-me la vista com abans, però ja no llueixen a les carreteres amb plena esplendor. Tot caminant cap a l’entrada, per un moment em sembla que en comptes de batecs tingui motor; el pàrquing es buida per moments. “Benvinguda a Jerez”.