En l’abisme de la dualitat

Havia sentit dir que quan mires un abisme molta estona l’abisme t’acabava mirant a tu. Llavors, recordava una frase de l’Infern de Dante: “qui entri aquí que abandoni tota esperança”. Les hores li passaven marejades. Un forat negre s’empassava moments, segons. I el carrer es convertia en una passarel·la d’asfalt de versos podrits, caminava sense deixar petjada. Evitava reflectir-se en qualsevol superfície que li retornés la seva pròpia faç. No la reconeixia: inerta, tèrbola. Temia que algun dia es miraria i aquella grisor tant interna que per ara només percebia es reflectís en cada un dels seus pors. Tots aquests signes li sorgien pels ulls, i es negava a mirar-se perquè mai abans s’havia vist així. S’avorria de veure’s.

Es notava la gola aspre com una llima i la llengua adormida de tanta mudesa. Un cop dins la cafeteria va escollir la taula del fons. Des d’allà teixiria una història per rostre vist. Es va asseure i va alçar els ulls. Ja no els podria apartar. El sol entrava irreverent per la finestra, inundant de llum tota la sala. Tot i així, la majoria dels clients ni miraven ni admiraven les divines gales amb què s’havia vestit aquell matí. Ella, tot i la grisor que sentia, continuava tenint un imant cap el sol. L’hi venia de cara i els ulls l’hi picaven; se l’hi tancaven; com qui s’ajup en reverència davant d’algú grandiloqüent. Però es resistia a abaixar la mirada; com quan li sostens els ulls a ell, un rostre que t’invadeix d’atracció i desig. No volia perdre’s un sol moment d’aquell espectacle daurat; i semblava que no era la única. 

Hi havia una noia asseguda a la taula de la finestra, també se li inundaven els ulls de llum. El sol xocava amb els seus cabells i s’hi quedava, pentinant-los i dotant-los d’un color mel. Allò era la màxima expressió d’un matí de principi de primavera. Tot i que l’invadia una estranya familiaritat no l’havia vist mai. L’hauria recordada, perquè era el rostre que havia estudiat que més bé es deixava llegir. Semblava viure amb tots els sentits al 100%, i era això el que havia cridat la seva vista cap a ella. La seva manera de gesticular denotava que buscava tocar l’aire; buscava el tacte en la seva forma més essencial. Acariciava la seva mà com si no fos seva i li va semblar que per un moment havia tancat lleugerament els ulls al fer-ho. La noia de la finestra es meravellava profundament de tenir cos; de poder-se sentir. Per això, no li va estranyar que quan li van portar el que havia demanat; te amb llet, posés en acció tot un ritual. Nas buscant l’aroma de bergamota. Oïda apreciant la caiguda precipitada de la infusió a la tassa. La vista fixada en el núvol que dibuixava la llet entre el te. Després del primer glop va tancar els ulls. Les espècies d’aquell tipus de te la portaven a algun lloc llunyà. No sabia on; però sabia que volia estar-hi.

La noia de la finestra va treure un llibre. Va acariciar-ne la tapa; examinar-la per davant, per darrere, per dins i per fora. Va passar les pàgines ràpidament, va inspirar i un somriure es va dibuixar a la cara, marcant dos forats a galta i galta. Aquest eren el gests més evidents que denotaven que el llibre era nou. Des de la taula del fons va poder llegir: El tiempo entre costuras, de Maria Dueñas. “Quan acabi aquest me’n compro un de Jane Austen. D’aquest cop no passa”, va pensar la noia de la finestra.

El sol ja no brillava amb tanta força; així que va apartar la vista de la noia de la finestra durant uns segons. Quan la va tornar a alçar s’havia esfumat. Ni rastre d’ella, de la tassa, de la tetera, del llibre. Res. Cap evidència del seu pas a la cafeteria.

Indecisió. Familiaritat. Malenconia.

Encara notava els ulls de l’abisme que la miraven; però li sostenia la mirada i no estava disposada a baixar-la. El sol i la noia de la finestra havien ofegat gran part del significat de la certera frase de Dante, “qui entri aquí que abandoni tota esperança”. Llavors va arribar el cambrer.

- Te Earl Grey amb llet. Que aprofiti.

Va obrir la tapa de la tetera buscant la olor de bergamota. El te relliscant per la tassa. La llet precipitant-se entre la infusió, formant un petit cel privat. Les espècies d’aquell tipus de te la portaven a algun lloc llunyà. No sabia on; però sabia que volia estar-hi. Després del primer glop va treure un llibre. Va acariciar-ne la tapa; examinar-la per davant, per darrere, per dins i per fora. Va passar les pàgines ràpidament, va inspirar i un somriure es va dibuixar a la cara, marcant dos forats a galta i galta. A la tapa s’hi podia llegir: Sentido y Sensibilidad, de Jane Austen.