dilluns, 2 de gener de 2012

2.01.2012


No necessito gaire temps; per ser agraïda només em cal una paraula. GRÀCIES. Tot i així, el primer post de l'any es mereix una mica de reflexió. Deixeu-me estirar algunes de les paraules que més omplen l'aire aquests dies...

Bé és cert que a tots ens agraden els regals; però retornem la vella història de la recompensa. Aquella que es pot resumir amb "els reis ho veuen tot". És el conte d'un "gràcies" eternitzat, demanar de forma tàctil i amb real necessitat per la subsistència del nostre propi somriure. Dir: "Sigueu-hi un any més; tu m'aportes, tu em fas créixer." En realitat, el que demanem és la felicitat aliena per la pròpia: "(Necessito) que siguis feliç, perquè em contagies". Què hi ha més altruista i egoista alhora que desitjar la felicitat aliena per beneficiar-nos? Sempre he cregut que tot està format, fins i tot; per una petita part del seu contrari. No som d'una sola peça i tot i que bateguem; sentir-nos antònims de nosaltres mateixos és el que ens fa donar valor al bateg. Egoisme engalanat? Potser. Jo prefereixo dir-ne espiral de felicitat. Contagi: la prova més evident que no som blocs de felicitat aïllada.

Donar les gràcies, desitjar felicitat, somriure, estendre una mà... paraules i moments plens de matisos entre el benefici propi i l'aliè. Sigui com sigui, són d'aquella classe de paraules que abans de posar-les a la balança ja han passat pel sedaç de l'agraïment. Transmeten llum. Transmeten vida.


Devendra Banhart- "I Remember" 

Evidentment que el 2011 em deixa infinitat de gustos; també amargs. Però seria realment injusta sinó em sentís agraïda per aquest any que ja queda al retrovisor. El que queda sempre són les persones, perquè la relació que hi establim és la única manera de sentir. No puc estar més orgullosa de les que han passat pel meu 2011. Les que ja hi eren i cada vegada es posen el llistó més alt. Les que he conegut i han entrat amb força. Una família que no deixa de sorprendre'm i de la que estic cada dia més orgullosa.

Hi ha persones que vagin on vagin sempre tindran un lloc d'honor a la meva memòria. Les que són com una meitat de mi mateixa; el meu etern 50% i sense elles no seria el que sóc. Aquelles que fan que un dia tapat es converteixi en luxe daurat perquè quan arriben a la platja els núvols s'aparten al seu pas per la força que irradien. Les que em salven de l'avorriment amb els vídeos més frikis del Youtube. Qui em fa riure quan ploro. Qui em fa plorar de riure. Qui m'eriça la pell i em fa disseccionar els segons i les paraules. Qui, sense saber-ho, provoca que sigui millor. Qui em descobreix que l'aigua pot ser plata. Que el silenci és sensualitat. Aquelles persones que m'han vist créixer, evolucionar, divagar i encara no s'han cansat de mi. Aquelles amb qui invento realitats paral·leles en hores intempestives.

Tots aquests són els "reis que ho veuen tot". Aquells a qui em dec, els que m’ajudaran a sentir el 2012. Amb qui crearé moments dignes de ser ancles en el temps per quan em calgui forçar un somriure sincer un dia gris.




La meva carta de desitjos es forma per moments. Que el meu despertador sigui el sol que entri per la finestra. Que el senti a la cara, amb els ulls tancats. Passejar en silenci i clavar els ulls al cel. Buscar el ritme en unes mans que no són meves. Mantenir converses mudes amb la mirada. Valorar la pluja. Desprendre'm del que no necessito. Submergir-me un un llac de boira i sortir-ne victoriosa. Acariciar amb les pestanyes i els cabells. Dir poc, però pensar molt. Sentir la respiració en tercera persona entre el clatell i l’esquena. Nedar en un mar de confeti. Resultar una tregua esperançadora entre el dia i la nit. Deixar marxar les síl·labes buides tant lluny que no pugui escoltar-les. Escriure'm com una pàgina en blanc sense deixar de tenir arrel. I evidentment a la meva llista demandes pel 2012 hi ha el desig hiperbòlic de la vostra felicitat.

No és cap secret que no ens espera un any fàcil, però: i si gaudir de cada persona i moment de llum és l'únic que haguem de fer perquè el nou any sigui perfecte? Ja ho deia Victor Hugo: "L'hivern està al meu cap, però hi ha una eterna primavera al meu cor".


Feliç 2012, llum i sentits per tothom! 







2 comentaris:

Sergi Puig ha dit...

I tú ets una part de la primavera de cadascú de nosaltres que al llegir-te i d´alguna manera saber de tú fàs que el jóc de la vida sigui molt més divertit. Més plé. (I a sobre escrius de conya ;)!!)

Ladyblue ha dit...

Preciós!!!! Això sí que és bellesa!!!