dijous, 3 de gener del 2013

La naturalesa dels parèntesis


"Tot allò que no volia escriure ara es troba entre els meus dits, prenent forma. No puc jutjar-me sinó és amb temps, no puc escriure'm fins que no es difumini la petjada del tacte, no puc parlar fins que no hi hagi segons de silenci entre les mans; fins que la frontera de paraules no articulades ja no importi. Quan composo el dolor, l'eufòria i l'ànsia sóc una pell present dibuixant pretèrits. Quan ho puc escriure és perquè ja es troba lluny de mi". 

Res havia passat per augmentar el seu desassossec; i tot i així el cor se li desbocava i els pensaments es diluïen entre el positivisme imperatiu i l'apatia cavalcant. Tenia la impressió de viure una situació que no li corresponia, realitats que no avarcava, com un torrent d'aigua entre les mans que inundava l'oxigen. Segons semblava, hi havia dolors que patíem sense saber-ho i no ens n'adonem fins que ens inunden el cor, assecat de tanta vida treta pels ulls. Aquestes idees eren en realitat, vagues i confoses i transitaven davant la seva mirada igual que fantasmes. Tanmateix, hi havia una imatge que es quedava allà davant en tot moment, clavada, mirant-la fixament. Tenia un somriure sarcàstic i era el reflex que veia cada vegada que passava per davant el mirall. Un parèntesi.

La naturalesa dels parèntesis és sentir una realitat paral·lela, distorsionada. Les paraules que sonen dins un parèntesi creuen escriure un llibre propi, però desconeixen la seva efimeritat, el seu caràcter complementari però prescindible. Esperava erigir-se com un llibre sencer o ser nota a peu de pàgina; ocupar un lloc discret però condicionant. Però era un parèntesi. Un alè pres a mitges. Una eclosió de desconcert al tancar-se.

Al tancar-se al parèntesi havia descobert un espai entre la pell i l'ànima, un pou on es concentraven els sentits mutilats. Un cop havien passat la barrera de la pell era difícil desprendre-se'n perquè tampoc havien arribat a l'ànima, el camp de batalla on ser combatuts. Estaven al purgatori. Notava que l'esgarrapaven des de dins buscant sortir, sobretot en els espais tancats, quan necessitava veure la llum per omplir la foscor que restava. La llum, el primer oxigen. Mentre, però es negava a consumir les hores mortes embriagada d'interrogants al llit, trobant formes al sostre. Li costava menjar perquè se li clavava la soledat a L'estomac. Era com beure amb gots trencats i menjar amb forquilles d'espines. Les punxades que sentia al cor també les sentia a les venes, als ulls. Respirava i el poc aire que entrava cremava.

S'havia sortit del carril més d'una vegada, però aquest cop era diferent. La porta del cotxe on viatjava s'havia obert amb el cotxe en marxa, i de cop i volta s'havia trobat rodolant barranc avall. Al principi no havia aconseguit divisar en quina part del camí es trobava. El camí on era abans de començar? Un que no coneixia? I si no hi havia camí? S'havia sortit del carril en més d'una ocasió, però sempre havia cregut en alguna cosa, i sempre havia merescut la pena. La confiança de l'amor havia desaparegut, però una aura d'esperança al voltant d'aquelles punxes seguia present. La inutilitat de les ganes infinites o l'esperança de trobar allò cert?


Provenia de llavis opacs, de galtes que no busquen tocar el cel; i part d'això havia quedat adherit a la seva pell. Caminant pel nou sender es va prometre treballar per ser seda i no construir-se cap cuiraça d'espines per abraçar. Es pensaria amb sang, no només amb oxigen. I tot i que sota seu encara hi residien emocions involuntàries que li feien trontollar el cos, en el algun moment va notar que li vibrava el cor. La llum havia aconseguit travessar-li la pell i per fi les paraules havien començat a córrer dits avall.

D'aquell camí l'únic que sabia és que hi bufava un vent que combatia amb els seus propis ossos. Tot i la boira, en cada passa col·leccionava un nou enigma i es movia entre l'eco que deixaven dins seu. I en una d'aquestes passes un crit afogat es va endur la boira del vent. I va quedar només un fred cristal·lí que li despertava primer la pell, després els ossos. Fins que els pensaments es van expandir tebis entre l'aire gelat.

"La pitjor manera de fer-te mal és no fer-te'n".

Llavors va doblegar el silenci. Va posar fi al crit reprimit. Es va arrancar la tirita de cop i es va prometre que no regalaria pensaments a canvi d'hermetismes. Que arrancar-li un somriure no seria negociable. Que no valoraria paraules que parlessin de futur, sense uns ulls que el sembressin.

Llavors, va decidir tornar a ser una evocació per les seves pròpies mans i enmig d'aquell camí, unes galtes van buscar tocar el cel.




3 comentaris:

Sergi Puig ha dit...

Es senzillament preciós. Ets tú.
Petons.

Unknown ha dit...

Quina força i belleça que demostres. Tú ets la LLUM.

Pilar

Marina Navarro ha dit...

"Llavors va doblegar el silenci. Va posar fi al crit reprimit. Es va arrancar la tirita de cop i es va prometre que no regalaria pensaments a canvi d'hermetismes. Que arrancar-li un somriure no seria negociable. Que no valoraria paraules que parlessin de futur, sense uns ulls que el sembressin."

No em canso de rellegir-te. Tinc moltes ganes de que tornis.