diumenge, 25 d’octubre del 2009

Les empremtes del temps

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre. Així, quan creiem que ens hem despertat per la llum no és exactament així. La llum s’encarrega de fer-nos saber que ens trobem en un estat del que encara no som conscients: desperts.

Avui la llum de cap de setmana m’ha dit que m’estava despertant. Irrompia per unes cortines semitransparents, perfectes perquè només deixen entrar els pigments daurats, aquells que no molesten a la vista. Són les 09:20. M’agrada veure que avui entro al món dels desperts per propi peu. M’he avançat al cant del nokia gall digital. M’estiro entre l’edredó, faig la croqueta unes quantes vegades i quan noto que les articulacions comencen a llevar-se...argh! Terra fred! Mitjons i la resta de tela que els segueixen. La meva cara té set. Aigua. Ahh... un nou món: el dels (casi) desperts. Ja amb una protecció entre el terra i jo poso rumb a la cuina. Les 11:20. ????. Com pot ser que hagin passat dues hores des que m’he llevat? Ara sí que crec que seria útil posar en pràctica tants problemes de X i Y jugant a l’amagada. Però alguna cosa em diu que els dubtes quotidians prefereixen jugar a l’amagada amb el raonament. Exacte. Ahir vaig tirar enrere l’hora del mòbil manualment. Però se m’havia escapat que aquesta extensió dels meus llavis, mans i orelles sap com m’agrada dormir, així que automàticament m’ha fet el favor de saltar una hora menys en el temps. Per tant, entre ell i jo em tirat enrere dues hores la meva vida. Mentre, el rellotge de la cuina resta inalterable, fidel al tic tac de les busques.

Continuo a la cuina. Un got d’aigua, l’element fidel de cada matí. És com tocar al timbre, ja que sense ell els aliments posteriors són rebuts al meu estómac amb les portes tancades. Un cop m’han obert divago entre: cafè amb llet de soja, colacao o te amb llet? Encenc la cafetera, decisió presa. Avui agafo una tassa que s’estreny per dalt, així que començo a partir les galetes perquè sinó no m’hi cabran. La tassa m’arranca el primer somriure d’avui. És un record de Mariposa, un poble perdut al desert d’Arizona. Suposo que necessitem, fins i tot quan ens creiem adormits, recordar moments irrepetibles. Hi penso i m’adono que les tres tasses que més utilitzo tenen un ancora a moments que necessito recordar. Acabo d’esmorzar, més a Mariposa que a Taradell.

Em resisteixo perquè m’agrada escollir entre dos temps, però sé que no té sentit. Tiro enrere una hora el rellotge de la cuina i n’avanço una en el mòbil. Rellotges sincronitzats amb el temps i, de rebot, jo amb ells. Són les 10:48 i porto la llibreta i el boli, dos elements amb qui m’hi porto bé perquè creen coses atemporals, ancores en forma de paraules. Busco una pàgina sense història i el boli comença a lliscar:

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre.

6 comentaris:

Miquel Cornellà ha dit...

Com sempre... genial!

Anònim ha dit...

Escollir entre dos temps...?
Si el d'abans es capaç de fer que el d'ara t'arrenqui un somriure ja n'hi ha prou!

Espero que els moments del present t'arrenquin molts somriures més, ara i sempre!!!

Lola Daly, qui si no? ;)

Unknown ha dit...

Miquel, no se m'acut res més que gràcies, no saps que bé que m'han sonat aquestes tres paraules. Per cert, continueu igual de bé amb tres de cuatro, esteu fent una gran feina i ja tinc ganes d'escoltar el programa de ràdio!

AroDY! cert... si és capaç de fer que arrenqui un somriure ja n'hi ha prou, a més, cada somriure d'ara no fa res més que reforçar un record passat. I mai sabrem quan necesitarem tirar del rebost dels bons records... i si els bons records d'ara són els somriures d'aqui uns dies, ja et donc les gràcies per avaçat! Gràcies per ajudar-me a clavar banderetes, ancores en el temps.

apa, tots a somriure!

(l'altra) Lola Daly...

Unknown ha dit...

Aquest racó segueix inspirat com sempre. Felicitats.
Una abraçada Adriana.

xuri

Unknown ha dit...

Moltes gràcies Carles! Que bé veure que has deixat la teva empremta aquí, espero que els projectes guerrillencs segueixin tan engrescadors com sempre. Per qualsevol cosa vilajardinenca ja ho sabeu.

Per cert, si veniu a actuar per Osona algun dia, avisa que vinc!

Una abraçada

Anònim ha dit...

Zakaj pa ne:)