Les empremtes del temps

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre. Així, quan creiem que ens hem despertat per la llum no és exactament així. La llum s’encarrega de fer-nos saber que ens trobem en un estat del que encara no som conscients: desperts.

Avui la llum de cap de setmana m’ha dit que m’estava despertant. Irrompia per unes cortines semitransparents, perfectes perquè només deixen entrar els pigments daurats, aquells que no molesten a la vista. Són les 09:20. M’agrada veure que avui entro al món dels desperts per propi peu. M’he avançat al cant del nokia gall digital. M’estiro entre l’edredó, faig la croqueta unes quantes vegades i quan noto que les articulacions comencen a llevar-se...argh! Terra fred! Mitjons i la resta de tela que els segueixen. La meva cara té set. Aigua. Ahh... un nou món: el dels (casi) desperts. Ja amb una protecció entre el terra i jo poso rumb a la cuina. Les 11:20. ????. Com pot ser que hagin passat dues hores des que m’he llevat? Ara sí que crec que seria útil posar en pràctica tants problemes de X i Y jugant a l’amagada. Però alguna cosa em diu que els dubtes quotidians prefereixen jugar a l’amagada amb el raonament. Exacte. Ahir vaig tirar enrere l’hora del mòbil manualment. Però se m’havia escapat que aquesta extensió dels meus llavis, mans i orelles sap com m’agrada dormir, així que automàticament m’ha fet el favor de saltar una hora menys en el temps. Per tant, entre ell i jo em tirat enrere dues hores la meva vida. Mentre, el rellotge de la cuina resta inalterable, fidel al tic tac de les busques.

Continuo a la cuina. Un got d’aigua, l’element fidel de cada matí. És com tocar al timbre, ja que sense ell els aliments posteriors són rebuts al meu estómac amb les portes tancades. Un cop m’han obert divago entre: cafè amb llet de soja, colacao o te amb llet? Encenc la cafetera, decisió presa. Avui agafo una tassa que s’estreny per dalt, així que començo a partir les galetes perquè sinó no m’hi cabran. La tassa m’arranca el primer somriure d’avui. És un record de Mariposa, un poble perdut al desert d’Arizona. Suposo que necessitem, fins i tot quan ens creiem adormits, recordar moments irrepetibles. Hi penso i m’adono que les tres tasses que més utilitzo tenen un ancora a moments que necessito recordar. Acabo d’esmorzar, més a Mariposa que a Taradell.

Em resisteixo perquè m’agrada escollir entre dos temps, però sé que no té sentit. Tiro enrere una hora el rellotge de la cuina i n’avanço una en el mòbil. Rellotges sincronitzats amb el temps i, de rebot, jo amb ells. Són les 10:48 i porto la llibreta i el boli, dos elements amb qui m’hi porto bé perquè creen coses atemporals, ancores en forma de paraules. Busco una pàgina sense història i el boli comença a lliscar:

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre.